Narrador...

L’endemà sens falta havia de trucar al vidrier. No podia deixar-ho passar més! La finestra de l’habitació no tancava/encaixava bé i s’hi colava un fred espantós. Mai no se li havia fet tant palès com ara. Potser hi tenia a veure el fet que en aquell moment es trobava ajaguda nua damunt del llit, a escassos dos metres de la finestra i amb el cos completament untat en saliva. Amb els ulls esbatanats, mig pel fred, mig per l’angúnia, la Maria va inspirar profundament i va intentar tornar a ficar-se en situació. Havia de mirar de concentrar-se perquè ell semblava esforçar-s’hi molt. Però li costava tant! Com es podia ser tant maldestre passats els trenta? Ella intentava guiar-lo amb el seu llenguatge corporal però ell no feia més que llepar-la. I la Maria s’anava quedant gelada. Va pensar que havia d’aturar aquell grotesc intent de fer sexe amb un desconegut quan li va sentir dir: Tens la pell de gallina, Mariona, ja t’havia dit que era un fletxa al llit.

Encadenats

Torna a ploure. Recordo que de petites, quan plovia, la mare ens explicava que la pluja trucava als vidres per avisar-nos que hi era. Que si havíem de sortir agaféssim el paraigua. I quan alguna vegada ens el deixàvem, la mare ens preguntava? Però que no us ha avisat la pluja? I no sabíem què respondre. També plovia el dia de la mort de l’àvia. Va ploure molt. Per dins i per fora de nosaltres. Perquè l’àvia era també de les que sempre ens explicava històries atípiques, llegendes, dites que havia sentit de petita. Com quan ens deia que a l’església, els diumenges, la gent hi anava amb els seus millors vestits per ensenyar-los, per lluir-los. I els que en tenien, per presumir-los. I per això ella sempre anava feta una drapaire, amb una faldillota vella i els mitjons llargs plens de forats. Li encantava treure’s les sabates mentre tothom s’estava en silenci perquè els veiessin. La seva mare quan arribava a casa l’esbroncava de valent del ridícul que li havia fet passar. Però a la setmana següent hi tornava. No la podien castigar sense anar-hi perquè a l’església s’hi havia d’anar. Jo també hi vaig haver d’anar quan em vaig casar. I no sóc pas d’esglésies jo, no gens. Però el sòmines del meu marit i sobretot l’ombra fosca de la meva sogra em van fer passar pel sedàs. En una església de renom, de les més sol·licitades. No hi he tornat a entrar més, ni en aquella ni en cap altra. Em vaig separar al cap de dos anys i vaig demanar el divorci. Més a la sogra que al meu marit. Eren els meus mitjons amb forats. Ara visc amb en Joan, en pecat. I m’encanta passar-me les hores a casa amb ell, sense fer res, només estant. Sobretot en els dies en què, asseguda sota la tribuna del menjador, ella ve i m’avisa. Torna a ploure.

Mostrar...

Els llençols se’m tornen freds i aspres quan no hi és. I no sé si és la seva absència o aquesta espera, la que em mata. No puc dormir, només faig anar el cap. I de fet, també el cos; no paro de moure’m. Els sucs de l’estómac em fan males passades, l’angoixa i el neguit s’apoderen del meu cos i em governen. Una altra nit, ja hi tornem a ser. Si encara no el conegués de fa tants anys… Però no és la primera vegada. I sempre em ve aquella cançó del Sabina, “Y sin embargo” que comença amb aquell “..De sobra sabes que eres la primera…”. Té nassos la cosa. Abans m’agradava, però l’he acabat odiant per vertadera, per ficadora de dits a l’ull. Ai, ja sento la porta. El rellotge de la tauleta marca quarts de dues. D’un dimarts. No sé com posar-me. Faig veure que dormo o li munto un ciri que se’n recordi? Puc estar uns dies, o setmanes, sense parlar-li, segur que així s’ho pensa la propera vegada. Ara està jugant amb l’Otto, sento la seva cua xocant contra el moble de la cuina. Si la pogués remenar més fort, amb més il·lusió, li marxaria de lloc. Ell sempre té temps, per l’Otto. M’adono que tinc un mig somriure dibuixat a la cara i els músculs se m’han distès. Respiro profundament. Sento que puja les escales. S’hi aturarà? Sí, s’hi atura. Obre una mica la porta de l’habitació de la Mariona i hi entra. S’hi està un parell de minuts, el temps just de sentir-la respirar i tocar-li un peu o una cama, alguna cosa. Sense despertar-la. Ja ve cap a l’habitació. Massa tard. Obro el llum de la tauleta i li somric. Vénen tots dos, ell i l’Otto. S’asseu al meu costat i m’abraça. M’ha dut una floreta d’un jardí privat, on feien el sopar de la feina, diu. Perquè sóc la més guapa, em diu i em deixo dir. L’Otto ho subscriu amb un grinyol. Vol moixaines, ell, també. Torno a somriure. I m’abandono. M’hi enfadaré un altre dia. Ho prometo. Això s’ha d’acabar. Però ara em deixo que m’abraci i que em digui que m’estima i que de sobres sé que sóc la primera…