<?xml version='1.0' encoding='UTF-8'?><?xml-stylesheet href="http://www.blogger.com/styles/atom.css" type="text/css"?><feed xmlns='http://www.w3.org/2005/Atom' xmlns:openSearch='http://a9.com/-/spec/opensearchrss/1.0/' xmlns:georss='http://www.georss.org/georss' xmlns:gd='http://schemas.google.com/g/2005' xmlns:thr='http://purl.org/syndication/thread/1.0'><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563</id><updated>2012-02-15T23:49:51.038-08:00</updated><title type='text'>Els Contes de la Berta</title><subtitle type='html'></subtitle><link rel='http://schemas.google.com/g/2005#feed' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/posts/default'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default?max-results=100'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/'/><link rel='hub' href='http://pubsubhubbub.appspot.com/'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><generator version='7.00' uri='http://www.blogger.com'>Blogger</generator><openSearch:totalResults>20</openSearch:totalResults><openSearch:startIndex>1</openSearch:startIndex><openSearch:itemsPerPage>100</openSearch:itemsPerPage><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-3503006341589498990</id><published>2011-12-18T12:13:00.002-08:00</published><updated>2011-12-18T12:14:12.700-08:00</updated><title type='text'>Narrador...</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;&lt;br /&gt;L’endemà sens falta havia de trucar al vidrier. No podia deixar-ho passar més! La finestra de l’habitació no tancava/encaixava bé i s’hi colava un fred espantós. Mai no se li havia fet tant palès com ara. Potser hi tenia a veure el fet que en aquell moment es trobava ajaguda nua damunt del llit, a escassos dos metres de la finestra i amb el cos completament untat en saliva. Amb els ulls esbatanats, mig pel fred, mig per l’angúnia, la Maria va inspirar profundament i va intentar tornar a ficar-se en situació. Havia de mirar de concentrar-se perquè ell semblava esforçar-s’hi molt. Però li costava tant! Com es podia ser tant maldestre passats els trenta? Ella intentava guiar-lo amb el seu llenguatge corporal però ell no feia més que llepar-la. I la Maria s’anava quedant gelada. Va pensar que havia d’aturar aquell grotesc intent de fer sexe amb un desconegut quan li va sentir dir: Tens la pell de gallina, Mariona, ja t’havia dit que era un fletxa al llit.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-3503006341589498990?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/3503006341589498990/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2011/12/narrador.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/3503006341589498990'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/3503006341589498990'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2011/12/narrador.html' title='Narrador...'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-1333667072363062193</id><published>2011-12-18T12:13:00.001-08:00</published><updated>2011-12-18T12:13:35.544-08:00</updated><title type='text'>Encadenats</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Torna a ploure. Recordo que de petites, quan plovia, la mare ens explicava que la pluja trucava als vidres per avisar-nos que hi era. Que si havíem de sortir agaféssim el paraigua. I quan alguna vegada ens el deixàvem, la mare ens preguntava? Però que no us ha avisat la pluja? I no sabíem què respondre. També plovia el dia de la mort de l’àvia. Va ploure molt. Per dins i per fora de nosaltres. Perquè l’àvia era també de les que sempre ens explicava històries atípiques, llegendes, dites que havia sentit de petita. Com quan ens deia que a l’església, els diumenges, la gent hi anava amb els seus millors vestits per ensenyar-los, per lluir-los. I els que en tenien, per presumir-los. I per això ella sempre anava feta una drapaire, amb una faldillota vella i els mitjons llargs plens de forats. Li encantava treure’s les sabates mentre tothom s’estava en silenci perquè els veiessin. La seva mare quan arribava a casa l’esbroncava de valent del ridícul que li havia fet passar. Però a la setmana següent hi tornava. No la podien castigar sense anar-hi perquè a l’església s’hi havia d’anar. Jo també hi vaig haver d’anar quan em vaig casar. I no sóc pas d’esglésies jo, no gens. Però el sòmines del meu marit i sobretot l’ombra fosca de la meva sogra em van fer passar pel sedàs. En una església de renom, de les més sol·licitades. No hi he tornat a entrar més, ni en aquella ni en cap altra. Em vaig separar al cap de dos anys i vaig demanar el divorci. Més a la sogra que al meu marit. Eren els meus mitjons amb forats. Ara visc amb en Joan, en pecat. I m’encanta passar-me les hores a casa amb ell, sense fer res, només estant. Sobretot en els dies en què, asseguda sota la tribuna del menjador, ella ve i m’avisa. Torna a ploure.&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-1333667072363062193?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/1333667072363062193/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2011/12/encadenats.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/1333667072363062193'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/1333667072363062193'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2011/12/encadenats.html' title='Encadenats'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-718464679091513797</id><published>2011-12-18T12:11:00.000-08:00</published><updated>2011-12-18T12:12:38.723-08:00</updated><title type='text'>Mostrar...</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Els llençols se’m tornen freds i aspres quan no hi és. I no sé si és la seva absència o aquesta espera, la que em mata. No puc dormir, només faig anar el cap. I de fet, també el cos; no paro de moure’m. Els sucs de l’estómac em fan males passades, l’angoixa i el neguit s’apoderen del meu cos i em governen. Una altra nit, ja hi tornem a ser. Si encara no el conegués de fa tants anys… Però no és la primera vegada. I sempre em ve aquella cançó del Sabina, “Y sin embargo” que comença amb aquell “..De sobra sabes que eres la primera…”. Té nassos la cosa. Abans m’agradava, però l’he acabat odiant per vertadera, per ficadora de dits a l’ull. Ai, ja sento la porta. El rellotge de la tauleta marca quarts de dues. D’un dimarts. No sé com posar-me. Faig veure que dormo o li munto un ciri que se’n recordi? Puc estar uns dies, o setmanes, sense parlar-li, segur que així s’ho pensa la propera vegada. Ara està jugant amb l’Otto, sento la seva cua xocant contra el moble de la cuina. Si la pogués remenar més fort, amb més il·lusió, li marxaria de lloc. Ell sempre té temps, per l’Otto. M’adono que tinc un mig somriure dibuixat a la cara i els músculs se m’han distès. Respiro profundament. Sento que puja les escales. S’hi aturarà? Sí, s’hi atura. Obre una mica la porta de l’habitació de la Mariona i hi entra. S’hi està un parell de minuts, el temps just de sentir-la respirar i tocar-li un peu o una cama, alguna cosa. Sense despertar-la. Ja ve cap a l’habitació. Massa tard. Obro el llum de la tauleta i li somric. Vénen tots dos, ell i l’Otto. S’asseu al meu costat i m’abraça. M’ha dut una floreta d’un jardí privat, on feien el sopar de la feina, diu. Perquè sóc la més guapa, em diu i em deixo dir. L’Otto ho subscriu amb un grinyol. Vol moixaines, ell, també. Torno a somriure. I m’abandono. M’hi enfadaré un altre dia. Ho prometo. Això s’ha d’acabar. Però ara em deixo que m’abraci i que em digui que m’estima i que de sobres sé que sóc la primera…&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-718464679091513797?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/718464679091513797/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2011/12/mostrar.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/718464679091513797'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/718464679091513797'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2011/12/mostrar.html' title='Mostrar...'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-6199203511070565448</id><published>2010-11-06T11:31:00.000-07:00</published><updated>2010-11-06T11:32:34.667-07:00</updated><title type='text'>En Barcelona tenemos de todo.</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;El otro día, andando por las calles de mi ciudad, Barcelona, me encontré con la madre de Marco. Que por cierto… ¿Cómo se llamaba? Recordamos el nombre de su hijo, Marco, el del mono de su hijo, Amedio, pero no el de la madre del hijo, motor de toda la historia. Porque, si su madre no se hubiera marchado, ¿dónde estaba la serie? El caso es que la madre de Marco se convirtió en “la madre de”, en lugar de ser ella misma. Y ahora nadie sabemos su nombre. Y hablando de nombres…. Marco tenía padre? Y si lo tenía… tenía nombre?&lt;br /&gt;En fin, volviendo a lo que nos concierne ahora, de pequeña siempre creí que la madre de Marco se había marchado a América. No sé si es porque la memoria es muy mentirosa o porque lo decían en la serie. O puede que en mi subconsciente, yo la sitúe en América por infinitos motivos. Porque según decía la canción, Marco nació en un pueblo Italiano, al pie de las montañas y aún siendo italiano y lejano, ya era amigo nuestro. Más adelante, sigue la canción diciendo que su madre se fue cruzando el mar, a otro país.&lt;br /&gt;Pues bien, si me sitúo delante del mapa de europa y busco Italia… si cruza el mar la mamá Italiana, no se va a otro país que no sea el nuestro. ¿Por qué entonces pensamos todos en América? Está claro, sea como fuere, tuvo que pasar primero por el nuestro.  La canción no dice que cruzó el mar y otros países. Sólo dice que cruzó el mar a otro país. Así que se quedó aquí.&lt;br /&gt;Con razón estaba el otro día paseando por la calle Ferran. La ví un poco absorta, meditativa. Seguramente pensaba que por qué su hijo se tuvo que ir a América a buscarla cuando ella estaba bastante más cerca. ¿En qué habría fallado, con ese hijo desorientado que tenía como mejor amigo a un mono? Tal vez el hecho de tener un padre ausente le había impresionado y el mono blanco era lo más parecido a un amor paternal que había encontrado.&lt;br /&gt;Pues Afrodita, por llamarla de algún modo dado que no recordamos su nombre si es que algún día lo supimos, andaba un poco errática y como yo también, me contagié de su estado de ánimo y me acerqué a ella.&lt;br /&gt;_ Qué tal está señora, cuántos años sin verla. Pero no ha cambiado usted nada. Sigue con el mismo color naranja de la piel y esos dos topos rosas en las mejillas. Para usted no pasan los años, ¡está usted estupenda!&lt;br /&gt;_ Si, si, lo sé. A veces me confunden con la tía de Heidi, porque nos dibujó la misma persona. Pero no me importa, porque de hecho ella nunca salió en la tele y no logró mi protagonismo.&lt;br /&gt;_ Claro, claro. _ Dije yo.&lt;br /&gt;Tomamos un té en una cafetería y charlamos sobre filosofía hindú. Como ninguna de las dos conocíamos nada acerca de ésta, la conversación fue corta a la par que apasionante.&lt;br /&gt;Me contó, ahora que ya disfrutábamos de un elevado grado de confianza, que ella todavía esperaba que su hijo la encontrara y poder rodar así el último capítulo, desgarrador y emotivísimo en el que madre e hijo vuelven a abrazarse. Y paralelamente, había hablado con varios productores para lanzar una segunda parte de la serie relatando sus aventuras en la ciudad condal. A lo mejor así, si su hijo la veía en la tele, la podía encontrar.&lt;br /&gt;Pero hasta el momento, los productores preferían lanzar su serie si Marco la encontraba primero y el último capítulo arrasaba en audiencia. Malos tiempos para ideas arriesgadas en televisión. Nadie apostaba por nadie. Un escándalo. Y mientras tanto, ella sin trabajo, su hijo perdido con un mono en el hombro y su marido…&lt;br /&gt;Durante la conversación, me confesó que ella tampoco recordaba su nombre.&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-6199203511070565448?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/6199203511070565448/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2010/11/en-barcelona-tenemos-de-todo.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/6199203511070565448'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/6199203511070565448'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2010/11/en-barcelona-tenemos-de-todo.html' title='En Barcelona tenemos de todo.'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-4454550525894368187</id><published>2010-09-19T11:50:00.000-07:00</published><updated>2010-09-19T11:51:34.133-07:00</updated><title type='text'>Dicen</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Dicen que nos vieron entrar juntos una noche.&lt;br /&gt;Que nos vieron respirándonos, en mi portal. Antes de subir.&lt;br /&gt;Dicen que tardamos en bajar.&lt;br /&gt;Dicen que desde entonces no nos separamos. Que andábamos todos los pasos a medias, repartidos.&lt;br /&gt;Dicen que me vieron cambiar la cara, que ahora parecía hasta guapo, reflejo de lo que sentía. Reflejo de lo que me dabas.&lt;br /&gt;Dicen también que fueron tus ojos los primeros que dejaron de alumbrarnos, que yo tardé en darme cuenta. Sería que me diste tanta luz que me costó apagarla.&lt;br /&gt;Dicen que empezaste a estar ausente y que te empezaste a soltar de mi mano. Para tocarte el pelo, para colocarte la blusa. ¿Cómo no noté yo ese frío?&lt;br /&gt;Dicen que un día tardaste en volver. Tanto, que aún no lo has hecho.&lt;br /&gt;Dicen que te han visto en otras partes, con otras manos, en otros ojos.&lt;br /&gt;Dicen que, de nuevo, tardé en bajar. Pero porque no podía! No sabía por dónde volvía uno a la realidad.&lt;br /&gt;Dicen que cuando lo hice volvía a tener el mismo aspecto de antaño, lóbrego y ramplón.&lt;br /&gt;Dicen que andaba despistado y que antes de subir a casa miraba hacia los lados. Uno nunca sabe. Uno siempre confía.&lt;br /&gt;Dicen que aún me miraba las manos, vacías. Y que no entendía.&lt;br /&gt;Pero dicen que se me pasará.&lt;br /&gt;Eso dicen.&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-4454550525894368187?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/4454550525894368187/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2010/09/dicen.html#comment-form' title='2 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/4454550525894368187'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/4454550525894368187'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2010/09/dicen.html' title='Dicen'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-1585951606323650208</id><published>2010-02-16T01:02:00.000-08:00</published><updated>2010-02-16T01:04:01.977-08:00</updated><title type='text'>Lat a l'estació</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;El metro entrava per l’andana davant de la mirada agraïda dels futurs passatgers entre els quals em trobava.&lt;br /&gt;“Propera parada: ceu. Próxima parada: ceu.”&lt;br /&gt;Alguna cosa extranya començava a forjar-se, me n’adonava, però era completament incapaç de localitzar-la i molt menys de solventar-la. Però alguna cosa no anava bé.&lt;br /&gt;Quinze minuts llargs em separaven del meu destí. Havia quedat amb la Maribel, però quan em va venir a rebre a l’estació de seguida vaig veure que no era ella. Se li assemblava, però no l’era. Ella va fer com si res, actuant com si fossim amigues de la facultat, de fa tant temps, però jo no la coneixia de res, a aquella noia.&lt;br /&gt;Em va dur a una feteria, a berenar.&lt;br /&gt;Ella va demanar un fè i jo una saimada i un caolat.&lt;br /&gt;No em sentia gens còmoda. Vaig mirar-la d’aprop i vaig veure que tenia l’arrel dels cabells més fosca que la resta. Es tenyia el cabell!! Aquella no era la meva Maribel.&lt;br /&gt;-Qui ets!!?- li vaig etzibar, tot aixecant-me de la dira.&lt;br /&gt;- Sóc la Ribel, qui si no?- Va dir tota viosa.&lt;br /&gt;La suor em queia galtes avall. Era una situació rible.&lt;br /&gt;No podia fer altra cosa que tornar de pressa a casa, tant ràpid com pogués, i agafar el primer metro direcció zona sitària.&lt;br /&gt;Vaig baixar les cales de tres en tres i vaig pujar al primer tren que va passar. Al principi, els batecs del cor no em deixaven sentir el què deia la veueta de dins el tren: “propera parada...”, però podia llegir els rètols: sseps, tana, gonal ...&lt;br /&gt;Fins que, presa d’un imminent atac de pànic, vaig baixar a la següent parada: sseig de cia. No vaig aconseguir trobar casa meva.&lt;br /&gt;Des de llavors vagarejo pels rers del meu nou barri i sóc molt liç.&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-1585951606323650208?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/1585951606323650208/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2010/02/lats-lestacio.html#comment-form' title='1 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/1585951606323650208'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/1585951606323650208'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2010/02/lats-lestacio.html' title='Lat a l&apos;estació'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-2164794517759816907</id><published>2010-02-15T03:22:00.000-08:00</published><updated>2010-03-26T02:42:00.547-07:00</updated><title type='text'>Malamorfosis</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Cuando Gresam el orangután se despertó una mañana después de un sueño intranquilo, se encontró sobre su rama convertido en un monstruoso ser.&lt;br /&gt;Dios mío!- se dijo- Qué me ha pasado? Hizo una mirada rápida sobre su cuerpo. ¡Qué desvanecido mal color que tenía! ¿Dónde estaba ese marrón cobrizo que tanto le gustaba? ¿Qué representaba ese rosa pálido, enfermo de reclutamiento lejos de la luz del sol y del aire de la jungla? Y su espléndido pelo naranja también había desaparecido. Cielo santo, ¿quién de sus congéneres se dignaría ahora a abrazarle?&lt;br /&gt;Quiso comprobarlo. Rápidamente se dio la vuelta y miró a su alrededor. Ni un alma. ¿Y su familia? Sus hermanos, tíos, primos... ¿adónde habían ido? ¿Por qué le habían dejado sólo?&lt;br /&gt;Le costó casi dos horas de dura búsqueda dar con el nuevo escondite de sus allegados. Los divisó a lo lejos. Una madre con su cría. Las conocía, claro: Mirna y Takita. ¡Qué ilusión le daba verlas! Se acercó sin hacer ruido y cuando estuvo cerca se lanzó al brazo de la pequeña Takita. Mirna, su madre, lanzó un chillido ensordecedor. Gresam fue a abrazarla para tranquilizarla, pero de pronto, su rosado brazo actuó con voz propia y le propinó un golpe seco en la cabeza que la tiró árbol abajo. Gresam se quedó quieto, incapaz de digerirlo, pero su brazo no dejaba de agarrar a Takita. Ésta gritaba sin cesar. Él no la soltaba. Debía de estar haciéndole daño, estaba seguro. ¿Por qué no podía liberarla? No entendía nada. Reculó de donde estaba y bajó del árbol, arrastrando a Takita, que no dejaba de gritar a su madre. Ésta yacía tumbada en donde había caído, pasto para otros.&lt;br /&gt;Poco a poco se le fueron haciendo más soportables los gritos de Takita. Ya no le importaba que la pequeña cría llorase, ni haber matado a su madre. La malamorfosis había terminado con éxito. Ahora sus impulsos sólo le llevaban a correr hasta el poblado más cercano, donde sus hermanos humanos le darían un buen dinero por esa cría. Estaba nervioso y deseoso de llegar. Los humanos ricos pagaban fortunas para tener como mascotas a esos horribles seres anaranjados y despeinados que lucían ésa absurda sonrisa. Qué feos eran.&lt;br /&gt;Así que abandonó a un horror seguro a la pequeña Takita y se fue con su dinero a casa, olvidándose de lo sucedido en cuanto vio el primer billete. Ésa era la suerte de ser un humano como él: inmunidad frente al dolor ajeno y la vergüenza propia.&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-2164794517759816907?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/2164794517759816907/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2010/02/malamorfosis.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/2164794517759816907'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/2164794517759816907'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2010/02/malamorfosis.html' title='Malamorfosis'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-6750466826363681659</id><published>2009-12-14T09:31:00.000-08:00</published><updated>2010-01-27T03:15:07.577-08:00</updated><title type='text'>El hombre que sabía a demasiado</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No me acuerdo de mí hace cuatro veranos. Ni de hace tres, ni dos. De hecho, no me acuerdo de mí antes de conocerle. No sabría decirte qué hacía, ni a qué dedicaba mi tiempo libre. Ni si era la misma persona que soy ahora, porque no sé cómo era. Qué valores tenía, qué sueños, qué expectativas. No sé qué sentía, qué me gustaba o me enfermaba. No recuerdo con quien salía, a quién veía, ni quién eran mis amigos.&lt;br /&gt;Lo único que sí recuerdo es que me volvían loca las películas de amor. Sobre todo las malas, las previsibles, las que te hacen llorar justo en el momento que ya esperabas con el pañuelo en la mano. Las de final feliz, con música romanticona que sube el volumen en las escenas importantes; entonces es cuando más me hacen llorar.&lt;br /&gt;Siempre quise tener una historia así, de película. Eso sí lo recuerdo. Tener una vida como la que enseñan los americanos, perfecta, idílica. Con un niño y una niña rubios que no dan problemas y un marido guapo, a lo Cary Grant, que es encantador. Donde tal vez yo ni trabaje, porque él ya cuida de mí. Y yo le hago cenas estupendas y me ocupo de los niños y del jardín.&lt;br /&gt;Por eso cuando topé con él, supe enseguida que mi sueño americano estaba cerca.&lt;br /&gt;Le conocí hace poco más de cuatro años, por casualidad. Él esperaba en la misma cola del supermercado que yo. Delante de mí. Era un tipo normal, del montón. Pero me gustaron sus espaldas, su chaqueta de paño y su nuca. No dejaba de observarle. Le vi poner todo lo que había seleccionado en la cinta y me quedé prendada ya en ese mismo momento. Por cosas tontas, irracionales. Como cuando descubro en algún posible novio un apellido que no concuerda con el mío, o demasiado vulgar, y acto seguido me deja de gustar. O cuando sus pies no me gustan, o su olor. O tal vez porque sus zapatos no son de mi gusto, o suda demasiado. Me suelo fijar en estas cosas a la hora de elegir a mi pareja. En ésas también me fijé ese día. Ese hombre llevaba la misma masa de pizza que yo elegía siempre. La misma pasta: farfalle. Los mismos caramelos y del mismo sabor! Pero lo que más me fascinó fue que se llevaba el tipo de agua embotellada que tenía que beber mi hombre ideal. La del anuncio ése que me encantaba. Describía al hombre perfecto que yo había imaginado desde niña y que salía en mis películas: carismático, seductor, inteligente… Pero también limpio, cariñoso, que me entendiera… En fin, el del anuncio lo tenía todo. Y claro está, el del supermercado también.&lt;br /&gt;En un determinado momento, se giró para coger una bolsa de chocolatinas (de las que ponen en las cajas para que piques y te las compres) y me quedó un poquito más cerca, lo justo para olerle. Hummm…. Perfecto el olor también. En seguida le miré las manos: limpias, pulcras, arregladas. Y sin anillo.&lt;br /&gt;A partir de ese momento, poco quedaba por concretar. Yo ya estaba absolutamente rendida a sus pies. Y así se lo hice saber. Y así él lo notó.&lt;br /&gt;Se hizo el remolón recogiendo sus bolsas para prestarme su ayuda con las mías, que no eran ni la mitad. Me acompañó hasta mi coche, charlamos unos minutos, nos dimos los teléfonos y ahí empezó todo.&lt;br /&gt;Cuatro años hace de eso.&lt;br /&gt;Al principio todo era encantador. Hasta su apellido era magnífico: Santacana. De la segunda mitad de la lista, empezando con R, o S, mis preferidas.&lt;br /&gt;Sus manos y sus pies eran suaves y dulces. Es muy importante que un hombre tenga unos pies bonitos, con los dedos perfectamente ordenados, no unos encima de los otros. Eso se hereda y no quiero que mis hijos salgan que unos pies deformes. Con las manos es aún más importante, porque se ven más, pero los pies no puedes dejarlos de lado.&lt;br /&gt;Al principio él también era dulce, por eso me enamoré tan perdida y ciegamente de él. Éramos tanto, nosotros dos. Siempre juntos. Solos los dos.&lt;br /&gt;Íbamos a pasear, al cine o al teatro, hablando de nuestras cosas. Él me contaba cómo le había ido su día en la oficina, yo le comentaba cómo estaban saliendo mis dibujos. Por aquél entonces trabajaba como dibujante para una editorial. Yo le escuchaba procurando poner la misma cara que las actrices que recordaba. Él me decía que tenía las manos manchadas de colores, que tenía que tener más cuidado, que eso no hacía para una chica como yo. Es que la tinta costaba de irse, aunque frotaras y frotaras con el jabón. Pero tenía razón: cómo me presentaba ante él con semejantes manos? Tenía que estar más por la labor, se lo debía. Él me cuidaba tanto!&lt;br /&gt;Cada día procuraba llegar antes del trabajo para que así pudiéramos pasar más tiempo juntos. Siempre quería acompañarme a entregar mis dibujos o quería estar en mis cada vez más escasas reuniones con alguna amiga. Quería formar parte de mí, decía. Y a mí me encantaba. Cada vez salía menos sola, porque él me pedía que le esperase para hacer cualquier cosa.&lt;br /&gt;Recuerdo que a veces, incluso me ayudaba a ordenar la casa, los armarios. Yo, la verdad, es que no le daba demasiada importancia al orden. Él sí. Cada cosa en su sitio y de una forma concreta. Los vasos largos a la derecha y boca arriba, luego los medianos y a la izquierda los más pequeños. Apilados sólo de dos en dos, equidistantes. También me enseñaba a colocar los tarros de cristal en los que guardábamos pasta, arroz, legumbres.. Cuál iba delante y cuál detrás. Una vez te lo contaba lo veías lógico, porque todo tenía un por qué y una razón de ser. Las cosas no funcionan si las dejas al azar, me decía.&lt;br /&gt;Un día, que me enseñaba a colgar las corbatas correctamente, sin querer le manché una de pintura. No me di cuenta, lo prometo. Pero el daño ya estaba hecho. Me dio una bofetada cerca de la oreja que me dejó sentada en la cama. Me quedé un poco sorda unos minutos, aturdida, pero no lo bastante como para no oírle. Me dijo de todo: sucia, impresentable e incapaz.&lt;br /&gt;Luego siguió: cómo se había podido enamorar de alguien como yo? Tan simplona y primitiva. Mosquita muerta, me dijo. Quién sacaría ahora esa mancha? Yo no, porque yo no sabía hacer nada, me decía. Se fue a la cocina y llenó un vaso con agua. Me lo echó por encima: a ver si con agua sale la mancha, prueba a ver, me dijo.&lt;br /&gt;Recuerdo todas y cada una de sus palabras. Y el tono. Las recogí todas mientras él me las iba tirando y las guardé en una caja de metal, en algún rincón de mis huesos. Las demás, porque vinieron más en días sucesivos, aunque fueron más fuertes, nunca llegaron a herirme tanto como las primeras, las que sigo guardando y recordando para ahora poder contároslas.&lt;br /&gt;Me quedé en blanco. No supe qué hacer ni qué decir. Mojada y temblando me fui al baño y me encerré. Al poco rato vino y a través de la puerta me pidió disculpas. Le abrí. Me abrazó y me dijo que lo sentía, pero que tenía que entender que me había comportado como una desagradecida, que él me daba todo y yo se lo pagaba con desgana. Que eso no estaba bien.&lt;br /&gt;Un poco de razón sí tenía, yo era un poco manazas. Tal vez debía replantearme dejar de pintar por un tiempo.&lt;br /&gt;Luego de ese día vinieron más. Clónicos.&lt;br /&gt;Se desesperaba cuando no me encontraba en casa. Me llamaba sin cesar, hasta que le cogía el móvil. Si me lo olvidaba en casa, cuando llegaba tenía 8, 10, 13 llamadas perdidas. Al principio pensaba que le había pasado algo, que le había surgido un problema y necesitaba hablar conmigo con urgencia. Pero cuando lograba contactar con él me gritaba por haberme dejado el móvil y me decía que no pasaba nada, que sólo quería saber de mí.&lt;br /&gt;Si salía, me preguntaba adónde iba y por qué. ¿No podía esperar a que él llegara? Así iríamos los dos juntos, mucho mejor. Si iba sola podía pasarme algo, o podía tener algún problema. Así que terminé por no salir de casa sin él. Tenía razón, era mucho mejor ir siempre los dos, de la mano, bien cogidos. Y tampoco quería molestarle, se le ponía un humor terrible y entonces llegaban las discusiones.&lt;br /&gt;Si volvía a casa de un mal día de trabajo me gritaba por no haber ordenado las cosas como él me había enseñado, por no haber preparado la cena o por haber preparado la que no le apetecía. ¿Sopa un martes? No, por favor! La sopa era para los viernes! ¿Cuándo aprendería? Por eso me reñía, para que aprendiera.&lt;br /&gt;En lugar de frases dulces me agasajaba con desprecios gratuitos que yo no entendía. Y siempre, después de un insulto, una gran disculpa. Preciosa, perfecta, indiscutible.&lt;br /&gt;Si él todo lo hacía por mí, para que me volviera más fuerte. ¿No me daba cuenta que yo era un ser frágil al que había de cuidar? ¿Acaso no me protegía él de todo?&lt;br /&gt;Tanto me lo decía que me acabó convenciendo. Terminé sintiéndome presa en mis carnes, convertidas en pieles, a decir verdad.&lt;br /&gt;Su carácter no resultó ser como al principio. Algunos días venía contento, casi eufórico, y me decía las frases más bonitas del mundo: Mi niña, qué hacía yo antes de ti? No existía! ¿Qué somos el uno sin el otro? Nada!&lt;br /&gt;Pero otros días me reñía por todo. O simplemente no me hablaba. Pasaba por mi lado como una corriente de aire fría, helada, sin mirarme. A mí eso me mataba. Pero aunque pasara unas horas de ansiedad y angustia, al final él siempre venía y me decía que, aunque mala, él me quería.&lt;br /&gt;Así que pasaba los días en casa, tumbada en el sofá, viendo las historias que daban por televisión, imaginando que me pasaban a mí. Porque yo ya no recordaba quien era. Él se me había ido comiendo el alma y ahora ésta me faltaba para levantarme.&lt;br /&gt;Me devoró como si me necesitara para él poder ser. Él se volvió más fuerte, más grande, lo envolvía todo. Yo en cambio me hice más chica, más menuda, sin aliento. Había ido dejando mi dignidad pegada a esas paredes, que ahora veía convertida en unas manchas pardas, mezcla de humillación y pavor.&lt;br /&gt;Ya ves… De esto hace cuatro años, cuando me perdí en algún rincón de su ser…&lt;br /&gt;Pero hoy me he reconocido en la protagonista de una película. Era preciosa! Llevaba el tipo de botas que yo solía llevar, un abrigo muy parecido y un gorro de lana como uno que me hizo mi madre, hace mucho tiempo. Ella también vivía una situación inestable con su pareja. Su marido la engañaba con su mejor amiga y no tenía en quien confiar. Al final decidía irse de casa y empezar de nuevo. Eso es lo que debía hacer yo: empezar una nueva película. Porque la de ahora estaba ya en los créditos finales y encima no salía ni mi nombre.&lt;br /&gt;Me faltaba tener un perro como el suyo, pero podría encontrarlo. Así que, sin pensarlo, he dejado la caja de metal encima de la mesa del comedor y me he peinado un poco antes de salir.&lt;br /&gt;Creo que he creído en mí por un instante. El tiempo suficiente para irme de casa.&lt;br /&gt;Pero no he cogido nada: ni ropa, ni fotos, ni recuerdos… ¿Para qué?&lt;br /&gt;Si ya no eran míos…&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-6750466826363681659?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/6750466826363681659/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2009/12/el-hombre-que-sabia-demasiado.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/6750466826363681659'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/6750466826363681659'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2009/12/el-hombre-que-sabia-demasiado.html' title='El hombre que sabía a demasiado'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-2676478018578435343</id><published>2009-03-16T12:10:00.000-07:00</published><updated>2009-03-16T12:14:02.918-07:00</updated><title type='text'>La paraula més bonica del món</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;&lt;br /&gt;Fa molts i molts anys al país de les paraules, va tenir lloc la història que ara us explicaré. Un matí d’hivern, fred i humit com pocs, on ni el Sol va gosar treure el nas per por que se li glacés, el regne de les paraules es va despertar amb una trista notícia: la Reina havia mort. Un enorme desconsol va encomanar-se de lletra a lletra fins arribar a cada racó de cada paraula. La Pena i el Plor corrien amunt i avall pels carrers, perquè tothom els reclamava: no donaven l’abast.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Però el problema no acabava aquí, si no que hi començava perquè la Reina havia mort sense descendència i no hi havia qui la succeís al tron. Després dels tres mesos de dol establerts, al Palau de la Literata van començar a plantejar-se com resoldre aquella difícil situació:&lt;br /&gt;_ Convé nomenar una successora el més aviat possible_ deia la Responsabilitat.&lt;br /&gt;_ Sí, sí, el país no pot estar més temps sense reina, jo no dono l’abast fent de reina en funcions _ deia la Síl·laba Tònica, una mica alterada. – Necessitem trobar una nova reina... però com?&lt;br /&gt;_ Ha de ser un nomenament en què tot el poble hi estigui d’acord_ seguia la Responsabilitat_ no podem triar a la babalà la futura reina de les paraules.&lt;br /&gt;_ Ha de ser la millor!&lt;br /&gt;_ I com sabrem quina és la millor? Com sabrem quina és la més apropiada?&lt;br /&gt;_ Ja ho tinc!- va dir l’Enginy, fidel servidor de la Reina _ farem una crida a tot el país! Buscarem la paraula més bonica del món i aquesta serà la nostra futura reina! Convidarem totes les paraules que així ho creguin que es presentin com a candidates. Vindran de tot arreu cap a Palau i triarem la més bonica de totes elles!&lt;br /&gt;I així va ser.&lt;br /&gt;Els preparatius per triar la futura reina no es van fer esperar. Al cap de set dies, totes aquelles paraules que es consideressin amb prou aptituds per regnar, s’haurien de presentar davant de la Cort i en sortiria l’escollida per succeïr l’antiga reina. La Pressa va ser l’encarregada d’anar esperonant tothom perquè tot quedés enllestit el dia i l’hora assenyalats.&lt;br /&gt;Per tot el país es va anunciar l’extraordinari acte que tindria lloc a Palau. Arreu del regne centenars de paraules van córrer a triar el seu millor vestit per presentar-s’hi. Ben empolainades, sortien de tots els racons emprenent el llarg camí que les duria, qui sap, si a ser Reines.&lt;br /&gt;La Sandàlia es va fer un llaç ben bonic i va començar a caminar cap a palau. La van seguir la Sal i el Pebre tan ben avinguts com sempre.&lt;br /&gt;També la Serra es va rentar les dents per presentar-se davant la Cort de Palau ben bonica. I l’Endemà, també es va pentinar i va marxar d’hora, tot i sabent que arribaria tard... com sempre.&lt;br /&gt;La Mel, tan dolça, també hi va anar. I la Clau, va deixar la Porta a casa i va marxar cap a ciutat.&lt;br /&gt;Totes amb la il·lusió de ser triades la paraula més bonica del món.&lt;br /&gt;La Pudor no hi va anar; deia que si tothom la defugia, encara menys la voldrien per reina. Aquell dia es va tornar a quedar a casa.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Al cap de set dies, les afores del Palau de la Literata eren una bullícia de paraules de tot tipus arribades d’aquí i d’allà. No s’hi cabia per enlloc. Començaven a posar-se nervioses. A les dotze en punt, les portes de Palau es van obrir, i d’una en una, van anar passant totes les paraules. Van ser rebudes per la Cort de sa Majestat la Reina i totes van tenir l’oportunitat de mostrar-se i d’explicar per què creien que eren la paraula més bonica del món i mereixien el títol de reina.&lt;br /&gt;La primera en entrar va ser l’Eulamel·libranqui, un mol·lusc una mica insolent. Duia el cap ben alt i mirava tothom per sobre l’espatlla.&lt;br /&gt;_ Jo he de ser la futura reina perquè sóc la paraula més llarga.&lt;br /&gt;Després va entrar el Sis.&lt;br /&gt;_ Jo he de ser la futura reina perquè sóc especial: sóc cap i cua.&lt;br /&gt;I el va seguir el Vuit:&lt;br /&gt;_ Doncs jo sóc igual mirat del dret i del revés. Jo i no ell he de ser la reina!&lt;br /&gt;El Perfum va entrar al cap d’una estona, subornant a tots els de la sala amb la seva olor.&lt;br /&gt;_ Jo he de ser la futura reina. Qui deixarà millor empremta que jo?&lt;br /&gt;Caminant cap enrere va entrar en Recules. Va explicar perquè creia que havia de ser el futur rei, però ningú no el va entendre perquè parlava a l’inrevés.&lt;br /&gt;Va entrar el Recorregut.&lt;br /&gt;_ Jo he de ser la reina, perquè tinc tres erres que sonen com reina!&lt;br /&gt;- Jo he de ser la futura reina, perquè sóc la paraula més suau que hi ha._ Deia la Setinada.&lt;br /&gt;Llavors va entrar en Romanço. Es va entretenir tant amb les seves històries que se li va passar el temps que tenia i no va poder explicar perquè volia ser rei.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Durant tres dies van anar passant per Palau totes les paraules, tot exposant les seves virtuts, però cap no va acabar de convèncer. Totes tenien prou motius per ser reina, però cap en tenia més que les altres.&lt;br /&gt;A última hora de l’últim dia, quan ja pensaven que no quedaven paraules per entrar, va ser anunciada l’última paraula que volia optar a ser reina.&lt;br /&gt;Es van obrir les portes i enmig d’un clima de misteri totes les paraules de la cort esperaven intrigades per veure quina era aquella darrera paraula que tant s’havia fet esperar.&lt;br /&gt;I al cap d’uns segons, que es van fer eterns, va aparèixer. Duia un vestit de vellut vermell intens, ajustat, marcant totes les corves que la seves lletres dibuixaven al seu cos. Caminava a poc a poc, deixant-se veure. Mirava tothom als ulls, sentint-se bonica, admirada, volguda per tots. Els llavis, també vermells, van obrir-se i en va sortir una veu embriagadora i dolça:&lt;br /&gt;_ Sóc l’Amor. Jo he de ser la futura reina. Jo sóc la paraula més bonica del món, la més estimada. Ningú millor que jo pot regnar al País de les Paraules.&lt;br /&gt;La Cort va emmudir. Qui podia resistir-se a l’Amor? Què podia dir-se en contra seu?&lt;br /&gt;No, no hi havia cap dubte. Havien trobat la futura reina!&lt;br /&gt;Es va anunciar que l’endemà coronarien la nova Reina Paraula: l’Amor. Tot el país va esclatar d’emoció, estaven contents i orgullosos de la seva nova reina.&lt;br /&gt;Quan faltaven dues hores per l’esperada coronació, a les dependències de sa majestat la reina totes les criades s’ocupaven de l’Amor. Li van cobrir els cabells amb pètals de rosa i li van posar sals d’olor de mimosa. Les criades la tractaven com si ja fos la seva reina. Li van cobrir el vestit de vellut vermell amb una gran capa que havien dut totes les anteriors reines. La criada Sabata li havia de cosir la vora perquè l’Amor l’arrossegava.&lt;br /&gt;Però de sobte...&lt;br /&gt;- ARG!!!! Va cridar la Sabata- L’Amor no és l’Amor, li he vist una cua!!!&lt;br /&gt;Ràpidament, totes les criades es van posar en alerta.&lt;br /&gt;- Què dius, Sabata?!&lt;br /&gt;- Que us dic que li surt una cua... que no és l’Amor, que ens ha enganyat! – Repetia la Sabata totalment fora de sí.&lt;br /&gt;L’Amor no deia res, de cop i volta havia emmudit. Però sota la capa, una cua es movia neguitosa.&lt;br /&gt;Les criades van avisar als responsables de Palau i quan van ser tots a l’estança es van adreçar a l’Amor.&lt;br /&gt;- A veure Amor, què és això que diu la Sabata? És veritat que tens cua? – Va dir-li la Síl·laba Tònica.&lt;br /&gt;- No sé pas de què em parleu! Jo no en tinc, de cua! – Es va defensar l’Amor.&lt;br /&gt;- Doncs si no ens menteixes, aixeca’t el vestit. – Va manar-li la Responsabilitat.&lt;br /&gt;L’Amor, de mala gana, va aixecar-se la vora del vestit, a poc a poc.&lt;br /&gt;Ohhhhhhhhhhh!!!! _ Van fer tots els que hi eren presents.&lt;br /&gt;Les paraules no se’n sabien avenir: les havien enganyades!!! Aquella paraula s’havia intercanviat les lletres i n’havia encongit una per fer-se passar per l’Amor i no era altra que...&lt;br /&gt;_ És en Ramon!!! És un impostor!! _ Cridaven totes les criades. Ja el coneixien al senyor Ramon. I li van començar a cantar una cançó:&lt;br /&gt;_ El senyor Ramon enganya les criades, el senyor Ramon enganya tot el món...&lt;br /&gt;Mentre les criades cantaven la Síl.laba Àtona es va desmaiar de la impressió.&lt;br /&gt;La Responsabilitat va fer callar tothom i els va calmar.&lt;br /&gt;_ Tothom fora d’aquí!. Sentinelles, endueu-vos el senyor Ramon fora de Palau, no el vull veure més per aquí! I vosaltres, torneu a les vostres feines.&lt;br /&gt;Tothom va fer cas i al cap d’una estona la sala de la futura reina estava gairebé buida, només hi quedaven la Síl·laba Tònica i la Responsabilitat, que sempre hi eren quan anaven mal dades.&lt;br /&gt;_ Quin mal tràngol, Síl·laba...- li deia la Responsabilitat. _ No ho hagués dit mai, que ens passaria una cosa com aquesta.&lt;br /&gt;_ Ni jo. Mare de Déu del So, què farem ara?&lt;br /&gt;_ Doncs no ho sé pas, però alguna cosa haurem de fer. Deixa-m’ho rumiar. La Responsabilitat va sortir de la Sala amb la ela entre les cames, trista i decebuda.&lt;br /&gt;L’engany del senyor Ramon va córrer com la pòlvora per tot el país. El Vent es va ocupar de que totes les paraules se n’assabentessin. Va bufar per pobles i muntanyes, al nord i al sud, per terra i per mar, fins que tot el país sabia que l’Amor no era el que pensaven i el més greu de tot, que encara no tenien reina.&lt;br /&gt;Però no tot han de ser entrebancs i sempre hi ha qui mai no desespera.&lt;br /&gt;L’Esperança va ser qui va fer arribar la notícia al Palau de la Literata: hi havia una paraula que deia tenir la solució. Ella sabia qui havia de ser la futura reina, sabia quina era la paraula més bonica del món!&lt;br /&gt;A la Cort es van revolucionar. On era aquesta paraula? Per què trigava tant a venir?&lt;br /&gt;_ Triga perquè s’atura a explicar-ho a la gent. Nosaltres serem els últims a saber-ho._ Explicava l’Esperança, amb la seva calma habitual.&lt;br /&gt;Finalment, tot arriba i la paraula en qüestió també ho va fer.&lt;br /&gt;Era petita, només tenia dues lletres que miraven a banda i banda astorades per l’efecte que produïen al seu pas. Caminava tranquil·la, sense pressa. I duia un somriure als llavis, que regalava sense permís. Es va plantar davant de la Síl·laba Tònica, reina en funcions altra vegada i tot posant-se de puntetes li va xiuxiuejar a l’orella el nom de la paraula més bonica del món.&lt;br /&gt;La Síl·laba va respirar profundament i tot inclinant-se cap a la Responsabilitat va murmurar-li el nom de la paraula.&lt;br /&gt;La Responsabilitat va alçar el cap i, de mica en mica, una gest d’alegria es va anar dibuixant en el seu rostre, sovint massa seriós. La Síl·laba també somreia, feliç. L’havien trobada. La paraula més bonica del món existia i la tenien allà davant.&lt;br /&gt;I tu, que ara llegeixes aquesta història, encara no saps quina és la paraula? Té dues lletres i és la més valuosa de totes, la més important, sens dubte la més bonica. TU.&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-2676478018578435343?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/2676478018578435343/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2009/03/la-paraula-mes-bonica-del-mon.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/2676478018578435343'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/2676478018578435343'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2009/03/la-paraula-mes-bonica-del-mon.html' title='La paraula més bonica del món'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-1767745139412729264</id><published>2009-02-26T10:57:00.000-08:00</published><updated>2009-02-26T11:00:36.982-08:00</updated><title type='text'>Un hombre gris</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Encontré un asiento libre en un grupo de cuatro, al lado de la ventana. Casi nunca cogía el tren. Trabajaba no muy lejos de casa y generalmente iba en autobús, cuando no iba andando para hacerme más largo el viaje. Pero ese día, como era un día diferente, cogería el tren, y ya vería donde me bajaría. Dejé la chaqueta en el estante superior, al lado de una gran maleta roja. Me senté y me puse cómodo. La calefacción estaba encendida y el ambiente era agradable. Me había tocado el asiento que va de espaldas al movimiento, desde el que ves las cosas al revés, cuando ya han pasado. Visto así, el paisaje me mareaba por lo que me dediqué a una de mis aficiones favoritas: observar y analizar a la gente que viaja conmigo o con la que me cruzo.&lt;br /&gt;Justo a mi lado, a quien no podía observar mucho porque era un poco forzado, tenía sentado a un señor de mediana edad, no muy alto, de complexión normal y que vestía un traje gris con rayas finas. Apretaba contra su pecho un maletín de piel, gastado. Lo miré así de refilón para ver qué aspecto tenía. No era nada del otro mundo: tenía muchas entradas, casi podríamos catalogarlo como calvo, bien afeitado y con un aire tenso, tal vez hasta compungido. Eso sí, olía muy bien. Desde mi sitio distinguía su olor, fino y suave. Seguramente era un comerciante que iba a vender algún producto inútil y farragoso, de esos que cuestan tanto de vender y que al final acabas colocando por la buena fe y cansancio del que te está escuchando. Y más por hacerte un favor que porque realmente necesite lo que le estás vendiendo. Por eso estaría tenso, era un trabajo bastante arduo. El típico trabajo que no te realiza y que tienes que acabar haciendo cuando las otras alternativas o se te han agotado o nunca han existido. En ese momento le sonó el móvil. Se lo sacó del bolsillo interior de la chaqueta, lo miró y colgó la llamada. Apretó las mandíbulas. Se movió en su asiento. Con la excusa del sonido del móvil pude girarme y mirarlo con más detenimiento. Sudaba ligeramente pero no dejaba de mirar a lo lejos, fijamente, concentrado y tenso. Pensé que seguramente le llamarían de algún comercio donde se tenía que personar y a él no le iba bien y quizá por eso había rechazado la llamada. Seguramente era un pobre infeliz. El traje gris le caía bien. Probablemente tenía una vida gris, sin ninguna pasión, sin ninguna sorpresa, viviendo siempre con la esclavitud del miedo a cambiar. Todo en él era bastante gris. Suspiré. En el fondo de mí, pensé que yo ya estaba bien como estaba.&lt;br /&gt;Dejé al hombre gris y me fijé en la mujer que tenía justo delante de mí. Miraba por la ventana, pero no creo que viera nada. Estaba completamente absorta, pensando en sus cosas. Entonces podría mirarla con más descaro, sin miedo a ser descubierto. Era un poco violento encontrarte con unos ojos que te miran fijamente y te están preguntando qué estás mirando. Era una mujer joven, de unos treinta, si llegaba. Vestía sobria, con una falda negra, unas botas altas también negras y un jersey de cuello alto de color morado. El morado era muy oscuro, no obstante, visto de lejos también parecía negro. Tenía el pelo moreno, ondulado, descuidado y enredado. Se apoyaba la cabeza sobre l la mano izquierda, en una posición más de desánimo que de cansancio. Se cogía las mangas del jersey con la mano, como si la ayudaran, como si le dieran valor. Más que cogerlas se agarraba fuertemente a ellas. Me fijé en su cara: llevaba unos pendientes pequeños, de plata, tenía la tez muy clara, el cutis muy fino, los labios pequeños a juego con su nariz, también escueta. Tenía unas ojeras incipientes y los ojos llorosos. Me quedé entonces pendiente de sus ojos. Pasaba el tiempo y cada vez se ponían más llorosos, hasta que se saturaron de lágrimas y las hicieron resbalar mejilla abajo. Pero ella no se inmutó. No cambió de posición ni se secaba la cara con la mano. No hizo nada. Yo no dejaba de mirarla pensando en qué podría pasarle por la cabeza. Pensé que a lo mejor había tenido un mal día en el trabajo, o quizá se había discutido con el novio. Recordé entonces la maleta roja del estante superior. Claro. Seguramente se había ido de casa de sus padres. En un arrebato de ira habrían discutido y ella había hecho las maletas y se había ido. Dentro de nada tendría que volver, por supuesto, pero ahora se creía decidida a marcharse. Sonó otra vez el móvil del hombre gris. Repitió los mismos gestos de antes: lo sacó del bolsillo interior de su chaqueta, miró el número que lo llamaba y lo colgó. Y lo volvió a guardar, apretando de nuevo las mandíbulas. Antes de volver a la mujer que lloraba me detuve un momento en el chico de mi diagonal. Ese sí que no dejaba lugar a dudas. Estaba absorto de todo, escuchando música conectado a sus auriculares. Traía consigo una carpeta de la Universidad, bastante repleta. Le salían las hojas por los lados, arrugándose. Me ponía nervioso que salieran las hojas por los laterales de las carpetas, yo siempre procuraba que no me pasara. El chico vestía absolutamente como los chicos de hoy en día: sucio y dejado. Los pantalones rotos y demasiado largos y una camiseta encima de la otra. Encima tenía el pelo enzarzado de esa manera que se lleva ahora, a lo Bob Marley. Rastas, creo que le llaman. Un horror a la hora del aseo. Y que dan mala imagen, por supuesto. A la hora de encontrar trabajo tendrán que cortarse el pelo, seguro, sino quién les contratará? Pero claro, estos chicos no piensan en trabajar. Piensan en estarse el máximo tiempo posible en la Universidad, viviendo a costa de los padres, y luego, a los treinta, ya buscarán trabajo. Y si no lo encuentran tampoco se preocupan, ocupan una casa con otros amigos y tan felices. Con este tipo de gente no iremos nunca a ninguna parte.&lt;br /&gt;Volví a fijarme en la mujer de delante de mí porque se había movido. Buscaba algo en su bolso. Tenía la cara empapada en lágrimas y enrojecida. Extrajo un cleenex y empezó a secársela. Con total tranquilidad, como si dispusiera de todo el tiempo del mundo y no tuviera público. Luego sacó un pequeño neceser con pinturas y se maquilló. Se pintó los ojos, disimuló las ojeras y la irritación del llanto y se puso un poco de color en la mejillas. Al cabo de cinco minutos nadie hubiera dicho que la mujer sintiera la más mínima tristeza. Respiró hondo, se estiró el jersey hacia la falda y se puso el pelo por detrás de la oreja. Se levantó antes que anunciaran la próxima estación, se abrochó la chaqueta y esperó a que el tren se detuviera. Entonces abrió la puerta y ya llevaba una sonrisa en la cara. Se apresuró hacia un señor de mediana edad con una niña que la esperaban en el andén. La niña se le echó a los brazos, ella la levantó en el aire y la besó. El hombre, entonces, se acercó a ella para besarla en los labios. Ella desvió ligeramente la cara, ladeándola para que el beso le cayera en la mejilla. El hombre no se dio cuenta. O no quiso. Las siguió mientras madre e hija empezaban a contarse las vicisitudes del día.&lt;br /&gt;Sonó de nuevo un móvil, pero esta vez la melodía era diferente. Busqué con la mirada quien reconocía su música y vi como el progre, el chico sentado en mi diagonal, se quitaba apresuradamente los cascos y descolgaba el móvil, que sacó de un bolsillo de su mugrienta chaqueta.&lt;br /&gt;- Hola mamá. (…) Bien, bien, ya me encuentro mucho mejor. (…) No, no me he mirado la fiebre, pero te digo que ya estoy mejor. (…) Si, es que hoy hemos salido un poco antes. El profesor tenía una conferencia fuera de la ciudad y no hemos hecho la última clase. (…) Si, ahora voy para el hospital. Supongo que podré llegar para ayudar a darle la comida. Por cierto, te he dejado la tuya en la nevera. (…) No, no te preocupes, yo también comeré. (…) Vale, mamá. (…) Si. Ah, otra cosa, he cogido de vuestra mesita de noche el libro que papá estaba leyendo. Tiene puesto el punto, así que se lo leeré desde donde él se quedó. (…) Ya. (…) Lo sé. Bueno mamá, tengo que dejarte, llega mi parada. Nos vemos por la noche. Un beso. (…) Adiós. Bajó corriendo del tren mientras se volvía a colocar los cascos.&lt;br /&gt;Pasado un rato, volví a oír el móvil del hombre gris. Se levantó. Miró quien llamaba y colgó el móvil. Pero esta vez también lo apagó. Apretó las mandíbulas de nuevo y respiró. Entonces cogió la maleta roja del estante de arriba y la bajó con suavidad. El tren frenaba. El hombre gris cogió la maleta y dejó el móvil apagado en su lugar, en el estante. Se aflojó la corbata y se dirigió a la puerta. Le vi bajarse del tren. Le esperaba una mujer. Bellísima mujer, por cierto. Lentamente, ella se acercó a él y le aflojó un poco más la corbata. Luego se abrazaron apasionadamente. Ella empezó a llorar un poco, pero él le secaba las lágrimas mientras le decía cosas. Le cogía la cara con las manos y le hablaba.&lt;br /&gt;El tren partió. Volví a mirar por la ventana. Las cosas seguían apareciendo a través del cristal, del revés, cuando ya han pasado. Me levanté y me dispuse a bajar en la siguiente estación. Todavía no era muy tarde. Siempre podría decir que me había encontrado a alguien por el camino o que me había entretenido con algo… A lo mejor mi mujer ni siquiera se había dado cuenta de mi ausencia. Si daban la serie que le gustaba seguramente ni me preguntaría. Me puse mi abrigo gris, bajé del tren y me dirigí hacia el otro andén.&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-1767745139412729264?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/1767745139412729264/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2009/02/un-hombre-gris.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/1767745139412729264'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/1767745139412729264'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2009/02/un-hombre-gris.html' title='Un hombre gris'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-5467411925251375928</id><published>2009-02-26T10:56:00.001-08:00</published><updated>2009-02-26T10:57:11.855-08:00</updated><title type='text'>Soledad</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Alguien dijo una vez: más vale estar solo que mal acompañado. Con los años he dejado de suscribir esta frase porque he ido conociendo lo que en realidad significa la soledad. Y nada tiene que ver con los demás. La soledad está o no dentro de ti. Es como la felicidad, nos equivocamos si queremos hallarla fuera: está dentro de nosotros. No hay peor desconsuelo que estar rodeado de personas y sentirse solo. Esa es la verdadera soledad. No se está solo porque cenes solo, mirando un mal programa de televisión. Se está solo cuando, cenando con amigos, miras a tu alrededor y te das cuenta de que no te comprenden, de que nunca, jamás, podrán entender lo que estás pensando, lo que estás sintiendo. Y es que, más que nada, la soledad es un sentimiento. Un sentimiento desolador, angustiante, asfixiante y desesperanzador, que te aísla del resto del mundo, al que crees infinitamente más acompañado que tú. Es al fin, un arma de tortura única e indivisible para cada uno de nosotros, que además de su propio mal, tiene la capacidad de distanciarnos del resto del mundo. Por ello se la llamó soledad, porque es la enfermedad que nos hace sentirnos solos. Y es la misma soledad la que hace que, tal vez, un buen día, un padre deje a su mujer y a sus hijos solos, en casa, para consolarse con otra mujer, viuda, sola. Y no puedo dejar de preguntarme, por qué este padre no encuentra consuelo en la mujer con la que un día decidió firmar un futuro de fidelidad, respeto, y demás palabrerías que un día creyó, pero que con el tiempo olvidó. Tal vez porque sintióse solo. Tan solo como se siente la madre cuando ve que ya anochece y su marido aún está por llegar, y se da cuenta que ha tenido que ocuparse de las tareas de la casa y de los niños ella sola. Pero ella no se ha sentido sola hasta ahora, cuando se nota cansada, se mira las manos resecas y las piernas hinchadas y mira el reloj. Su marido aún no ha llegado, le da tiempo a un baño rápido, a unas gotas de perfume, a poner la cena. Y es que ésta es al fin la vida de toda mujer: cuidar de la casa, de los niños, del marido. Y no le hace falta que la congratulen por ello. Su madre una vez le enseñó que amor es sacrificio. Este es el peor mal que sigue atormentando a las mujeres hoy en día. La cena está puesta, huele de maravilla. Ella también. El marido llega, cansado, taciturno. No tiene hambre; ni de cena ni de esposa. Ella lo disculpa, trabaja demasiado. No tiene de qué quejarse. Esa resignación la vivió en su casa materna, se la enseñó su madre; o mejor su padre. Pero en su foro interno, de mujer, siente que su marido no está a su lado, que no la comprende, que tal vez algo haya cambiado para él, que ya no es como antes. Y se acuesta a su lado. Sola.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Dicen que la soledad es aquel lugar a donde vamos cuando nos sentimos solos. En este caso, sí fue así.&lt;br /&gt;Tengo el recuerdo de esta madre, volcada absolutamente en sus tres hijos, como si de mí misma se tratara. Me veo reflejada en ella en cada decisión resignada, en cada frustración, en cada una de las noches en que decidió dormir sola con su marido al lado. Y no dejo de preguntarme: pudo decidir? Había alguna otra opción para ella? Pudo escoger el camino de la libertad, para dormir más ancha y sin la pugna diaria a fuerza de tirones por el monopolio de las sábanas. Pudo elegir su dignidad a la comodidad. Pudo elegir la posibilidad, la opción, la oportunidad, al miedo a equivocarse, al miedo a la soledad. Pudo? O cuando se ama no hay elección posible más que seguir el camino dictado por las circunstancias que se van sucediendo? Dicen los valientes que siempre podemos elegir. Que no hacer nada también es elegir. Así pues es de cobardes conformarse con lo que la vida nos ha hecho vivir y no luchar por el premio que queremos. Yo creo que ella en su momento, sí decidió, o al menos decidió a medias. A medias porque tampoco sabía exactamente que sucedía en la otra mitad de su matrimonio. Ella, creo, puso en un plato de la balanza su vida y en el otro la de sus hijos, y con eso le bastó. Ese día, olvidó un poco que a parte de madre también era esposa y sobretodo mujer. Ese día se volvió un poco más sorda y un poco más ciega. Un poco más ciega para no ver los horarios tan estrictos de trabajo de su marido, que le hacían estar en la oficina hasta muy tarde. Un poco más sorda a los comentarios de algunos sobre las compañías de su marido. Tampoco ya nunca lo olía cuando él llegaba, porque uno puede olvidar lo que le duele, si se lo propone con mucho tesón, pero nunca un olor. Los olores son la mejor memoria de que disponemos. Jamás nos fallan. También se dispuso con ahínco a tratar que sus hijos no se percatasen de esas naderías, las llamaba ella, de su marido. Sus hijos no podían darse cuenta de que su padre a menudo faltaba a la palabra que en su día juró al cura. No quería que dejaran de respetarlo. O tal vez no quería que dejaran de respetarla a ella? Quien era allí el que menos se respetaba a sí mismo? Por qué a las mujeres nos enseñan que nuestro derecho a ser felices está supeditado al bienestar de hijos y maridos? Pero los hijos, como no, sí se dieron cuenta. Como eran pequeños, no sabían distinguir qué pasaba, pero sí que algo pasaba. Luego, cuando te haces mayor entiendes muchas cosas. Cuentas los besos que viste darse a tus padres. Como cuando tu pareja llega de noche, después de una cena&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-5467411925251375928?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/5467411925251375928/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2009/02/blog-post.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/5467411925251375928'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/5467411925251375928'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2009/02/blog-post.html' title='Soledad'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-721698371356296239</id><published>2008-12-21T12:07:00.001-08:00</published><updated>2008-12-21T12:10:10.026-08:00</updated><title type='text'>Ariel</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;En la calle Pedro IV, número 37 vivía un hombre viejo y solo. Tan solo que ni la calle le reconocía al salir él. Tan solo que ni el sol le saludaba entrando por su ventana.&lt;br /&gt;El barrio era triste, gris, solitario. Pero su calle aún lo era más. Era una zona situada en el extrarradio de la ciudad, una zona industrial, llena de fábricas y almacenes. La calle donde vivía el hombre era la que cruzaba el barrio para salir de la ciudad. Siempre era transitada por grandes camiones que cubrían de humo allá por donde pasaban. Y ese humo se había anclado en toda la calle. Las paredes, árboles, ventanas, persianas, plantas,... lo reflejaban. Todo estaba sucio de ese humo, de esa polución que mataba a los árboles y a las plantas. El hombre vivía en el primer piso, lo más cerca posible del ruido y el humo. Tenía un pequeño balcón, al que nunca salía, y una insignificante ventana, en forma de medio círculo por la que no entraba luz. En el balcón, en el que sólo cabía una persona, tenía macetas con plantas que ya no eran verdes. Su color era tan pálido porque el gris se lo había comido. La persiana, antiguamente verde, era gris tambien, porque una espesa capa de polvo la cubría. Las plantas seguían vivas, a pesar del polvo, a pesar de que nadie se ocupaba de ellas; gracias a la lluvia sobrevivían a ese inhóspito lugar.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El piso era pequeño, bastante pequeño, y tan lleno de cosas que aún le hacía parecerlo más. Estaba repleto de libros, cuadros y fotografías antiguas que nadie había limpiado en mucho tiempo. Todos los muebles parecían recién sacados de un anticuario, por lo menos, y la madera estaba totalmente agujereada por la acción de la carcoma. El suelo, hecho con pequeñas losetas de barro, de las cuales faltaban más de las que había puestas, tenía desniveles por todos los lados y tenías que andar fijándote allá por donde ponías los pies para no tropezarte. A parte de libros, lo que más había eran fotos. Multitud de fotografías de una mujer. Una dama joven y tierna miraba a ese hombre en blanco y negro, por donde quiera que él fuera. Ella ocupaba toda la casa y lo observaba todo, estaba en todas partes. Había también una enorme jaula de pájaros, que estaba sucia y vacía y tenía la puerta abierta.&lt;br /&gt;La mesa estaba puesta, con una vela consumida y un mantel repleto de manchas inlavables. Y unos platos vacíos. Había una mecedora con una manta hecha a mano de trozos de distintas lanas, que me recordó a la de mi abuela. También había una butaca antigua, de piel, gastada, y al lado una pequeña mesa con varias pipas, que me recordaron a mi padre. Una de ellas, encima de un gran cenicero de cerámica, yacía cubierta de ceniza, seguramente fue la última en ser utilizada.&lt;br /&gt;La cocina estaba muy vieja también. Oscura y grasienta, olía a comida pasada de días.&lt;br /&gt;El baño olía aún peor. Mucho peor. Entendí ese olor porque la gente mayor se hace mayor para todo. Había un plato de ducha, amarillo por la cal del agua, que se escondía tras una cortina azul desgastada por el paso de los años. Encima de un armario donde varias toallas aguardaban a ser utilizadas, había un estante. En él había : a un lado loción de afeitar y un cepillo. En medio un bote con dos cepillos de dientes y la pasta. A la izquierda todo era de mujer, cepillo, cremas, perfume. Todo intacto como si ella acabara de marcharse.&lt;br /&gt;Y luego estaba la habitación. También sin luz natural, en ella se instalaban una cama y un armario, junto a un pequeño tocador. En este último, otra vez esa bella mujer, ahora abrazada a un hombre que la miraba sonriente. En el armario, todo estaba en su sitio. Vestidos de hombre, a la derecha y los de mujer a la izquierda. Ropa de cama, ropa de casa, toallas... todo con olor a lavanda, olor al armario de la abuela. Arriba del armario, una caja con mantas. La cama estaba desecha, y al lado una silla con ropa de hombre. Encima de la silla, un libro muy viejo, tremendamente usado, leído al menos cien veces: “Los pájaros perdidos” de Tagore. Y un punto que señalaba una frase : “ La vida nos viene dada y nos la merecemos dándola”.&lt;br /&gt;Creo que esa frase era la verdadera esencia de ese hombre, de esa casa y de esa ausente mujer.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Conocí a Ariel, este hombre viejo, en la clínica donde trabajo desde hace ya muchos años. Cuando lo trajeron, tenía una demencia senil muy avanzada, y por eso lo instalaron conmigo. Tengo fama de tener mucha paciencia y comprensión con los enfermos y por eso ellos me quieren tanto. Lo malo es que no es bueno para mí que les quiera, ni tan siquiera puedo acostumbrarme a ellos, porque puede que mañana se hayan ido. Pueden irse físicamente, de hecho muchos vienen a aguardar la muerte conmigo, o pueden irse mentalmente, dejando de conocerme de un día para otro y sin avisar. Es un trabajo muy duro. Es muy fuerte lo que pueden llegar a darte y a arrebatarte en tan sólo unos días.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pues bien, la llegada de Ariel a la clínica fue distinta a las otras. Llegó a mi planta de la mano de una enfermera joven que me lo presentó. Me contó de él que lo habían encontrado unos vecinos. Según contaban, se había caído por la escalera buscando a su mujer. Vivía sólo porque su esposa había fallecido de un cáncer hacía ya muchos años. Habían dicho los vecinos que la muerte de su esposa le trastornó y ya nunca volvió a ser el mismo.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Le cogí de la mano y me fui con él a enseñarle toda mi planta, su casa a partir de entonces. Todo lo miraba con esos ojos risueños que tenía y me escuchaba con una atención desmesurada. No paraba de sonreír y charlar, y comentábamos cualquier pequeño detalle que no entendía.&lt;br /&gt;Todos los abuelos que llegan a mi planta, los que no vienen sedados, lo hacen con un miedo atroz a morir entre cuatro extrañas paredes que de nada conocen, lejos de su familia. Pasan los primeros días en sus camas, sin moverse, presos por el pánico, y poco a poco, como un animal fiero al que adiestramos, va ensanchando el radio de su zona y se va acercando más a ti.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Pero Ariel no. Ariel llegó tranquilo. Con una tranquilidad que asustaba. Te asustabas tú al sentir la enorme calma que transpiraba ese hombre y de la que tú no gozabas. Nunca he conocido a nadie como Ariel. Mirarle a los ojos era como tocar la felicidad. Hablar con él, te hacía sentir en un principio que tú no eras nadie, porque él lo era todo. Pero al cabo de un rato, inexplicablemente, es sensación desaparecía y te embargaba una ilusión grandiosa y toda su fe se te contagiaba. Salías de allí contento, con ganas de hacer cosas, de mirar hacia delante, sin miedo a nada y con una capacidad asombrosa de dar y recibir.&lt;br /&gt;Su estancia en la clínica fue muy corta. Gozaba de un estado de salud envidiable, teniendo en cuenta su edad y a pesar de su senilidad, pero sin embargo no pasó de la segunda noche. Pero esos dos días forman parte ya de mi vida, de mis recuerdos, de mí. Ariel está conmigo cada día, desde entonces, porque su sabiduría ,me rozó, me tocó en el fondo de mi ser y ahora convivo un poco con él todos los días. Cuando me enfado, o me irrito, él se me aparece y me apacigua : no hay motivo para enfadarse_ me dice_ la vida es efímera y no debes complicártela. O cuando lloro, y él me recuerda cuáles son las cosas importantes por las que se debe llorar. Y sin embargo me hace ver que llorar es sentir, y sentir es vivir.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ariel era una magnífica persona y un ser excepcional como hay pocos. Durante los dos días en los que él estuvo en mi planta, hablé y compartí mucho con él.&lt;br /&gt;Él casi no salía de su habitación más que para las comidas y alguna vez a dar un corto paseo. La mayor parte del tiempo cogía su silla y se la acercaba a la ventana desde donde se divisaba la calle. Yo me acercaba a él con otra silla y me sentaba a su lado. Entonces él me sonreía y me daba unos golpes en la rodilla y luego empezaba a hablarme. Me contaba lo que había visto por la calle ese día, cómo se encontraba, qué opinaba de la comida ( siempre estaba muy buena para él aunque yo consideraba que era detestable), etc... hasta que pasado un rato empezaba a hablarme de él . Me contaba su vida por capítulos que yo escuchaba sumida en un profundo silencio en el que sólo se distinguía su voz. No voy a contarles lo que él me contó en esos dos días ( que fue mucho, muchísimo ) porque no creo que sea justo revelarles sus secretos, aunque sé que a Ariel no le hubiera importado. Guardo su vida en un secreto cajón de mi memoria y no quiero abrirlo para nadie. Lo único que voy a decirles es uno de los pasajes de su vida que a mi más me impresionaron.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Cuando me acercaba a él y me sentaba a su lado lo hacía para contemplar juntos lo que ocurría a nuestro alrededor a través de las rejas de la ventana. Pero él siempre me sonreía, tiernamente, como si me amase. Y es que en ese momento él tal vez no me viera a mí, sino a su esposa. Al cabo de unos minutos ya empezaba a hablarme de ella. Durante las dos tardes que pasamos juntos, de eso es de lo que más me habló.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Me contó cómo se conocieron: en una tienda de plantas donde ella trabajaba. Él compró una planta para su madre y a la semana se le volvió amarilla y se le cayeron todas las hojas. Él cogió la planta y enfadadísimo se dirigió a la tienda para dejar a la dependienta, quien sería su esposa, de vuelta y media. Estaba tan enfadado que no se dio ni cuenta de cómo ella le miraba. Ella, para calmarlo, le dijo que aquéllas plantas necesitaban mucho afecto. Pero él aún se enfureció más diciéndole que si ella le estaba acusando de no ser suficientemente afectivo. Ella entendió que había complicado más el asunto y le pidió al fin que aceptara un trato: ella le cuidaría la planta y se la devolvería igual que el primer día a cambio de que él le sonriese. Él la miró por primera vez y al fin los músculos de su cara se fueron relajando hasta que esbozó una pequeña sonrisa. A partir de ahí él nunca dejó de mirarla y de sonreír, y aún ahora, conmigo en la clínica, seguía haciéndolo. Decía que sonreír calmaba el alma y la hacía más noble.&lt;br /&gt;Ariel me dijo que todo lo que él era se lo debía a ella. Ella le hizo cambiar, le hizo ser más bueno, paciente, tolerante, profundo y tierno, y ahora él se sentía infinitamente bien consigo mismo. Estaba en paz. Y estaba en paz porque había encontrado a una persona especial y había sabido amarla, y había sabido dejarse amar. No deseaba otras cosas, amaba más que su vida a esa mujer y a lo que ella le había dado.&lt;br /&gt;Luego siguió contándome cuando se casaron y fueron a vivir a un barrio residencial, en las afueras de la ciudad, lejos del bullicio. Era un barrio tranquilo, lleno de árboles y parques, lleno de luz. Olía a cerezas, me decía, a cerezas frescas como las que recogían los campesinos en su pueblo cuando él era pequeño. Les encantaba pasear por su calle, tan ancha y larga, porque al hacerlo siempre les acompañaba el cantar de los pájaros.&lt;br /&gt;No tuvieron hijos: ella no podía. Pero él no dejó que eso se interpusiera entre ellos dos. La quiso más aún puesto que ya no tendría que compartirla con nadie.&lt;br /&gt;Vivieron solos toda la vida, o mejor dicho, todo el tiempo que la vida les dejó hacerlo. Me contó que vivían en una hermosa casa con jardín y una preciosa entrada que daba a la calle. En el jardín tenían dos árboles: un olivo y un manzano. Éste último siempre estuvo un poco enfermo, pero nunca llegó a morirse, siempre se sobreponía a tiempo. El olivo lo tenían porque en cierta forma le admiraban. Les recordaba el paso del tiempo y les agradaba ver que aún estaban juntos a pesar de él. El manzano, en cambio, simplemente lo tenían porque ella adoraba esa fruta y le encantaba cogerla del árbol ella misma.&lt;br /&gt;La casa no era nada de especial, aunque para él era todo su mundo, pero amaba la cantidad de luz que entraba por los enormes ventanales. Allí vivía Ariel, en un precioso lugar en el que casi todos hemos soñado alguna vez. Me contó que en cuanto llegase a casa, lo primero que haría sería abrazar y besar a su mujer, porque nunca se sabe si mañana podrás hacerlo. Se durmió pensando en ello, pero su corazón no le dejó cumplir con su promesa y se paró. Aunque por otra parte, su esposa tampoco hubiera estado esperándole, pero eso ya es otra historia.&lt;br /&gt;Esa noche murió Ariel, como siempre con una sonrisa en el rostro, yo creo que porque sabía que iba a reunirse con su esposa. O mejor aún, creo que ella vino a buscarlo y se lo llevó.&lt;br /&gt;Después de esa noche, en parte por curiosidad y en parte por admirar el sitio donde Ariel había vivido fui a su casa. Tenía ganas de recorrer sus recuerdos y llenarme de nuevo de él, ahora que nos había dejado. Pero la casa que encontré fue el oscuro piso de la calle Pedro IV:&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Cuando ya me iba, me salió al paso la vecina del piso de enfrente, que entre soledad y curiosidad, quería saber de él. Le conté lo ocurrido y la vi quedarse preocupada, triste. No sé si tanto por Ariel, o porque rondaban la misma edad y debió pensar que tarde o temprano a todos nos toca y cada vez se le estrechaba más el cerco. Estaba apenada y me contó su último encuentro con Ariel: “Unos días antes de que el señor Ariel muriera, tuve que entrar porque le oí gritar. (Yo siempre he tenido llaves, claro está, con los años que hace que somos vecinos, usted verá). Lo encontré en la cama, medio dormido, hablando con su mujer. Me senté junto a él, le cogí la mano y entonces él abrió los ojos, me apretó fuerte la mano y me llamó Maria, quien fue su mujer. Recuerdo que sus ojos casi transparentes me miraban fijamente, para que yo le escuchara. Y entonces me dijo que le había dejado libre, que le había liberado, que había dejado que se marchara porque en esa casa ya no entraba el sol desde que yo me había ido, refiriéndose a su mujer, claro. Pero no te apures, me dijo más sonriente, estará bien. Estará en los árboles de aquí fuera, cantando y volando. No podía sufrir que estuviera encerrado.&lt;br /&gt;Le dejé más calmado y me acerqué al comedor donde vi la jaula vacía. No sé qué fue de ese pájaro amarillo, pero de algo estoy segura: en esta calle tan llena de humo no creo que se haya quedado. No creo que dure mucho, el pobre animal, tan indefenso, sólo por la ciudad”.&lt;br /&gt;Siguió hablándome durante más de media hora. Cuando por fin pude desengancharme de ella con la mayor suavidad y dulzura ya era de noche.&lt;br /&gt;Al salir del edificio y encontrarme de nuevo en esa calle gris, más oscura aún si cabe, me di cuenta de lo que tenía y de lo que era capaz de tener si yo lo creía.&lt;br /&gt;Antes del llegar a mi coche, a unos cien metros de la casa de Ariel, oí un ruido que me hizo levantar la cabeza. Era un pájaro que cantaba sin parar. No distinguí a verlo. Supuse que sería amarillo. Esbocé una sonrisa y me apresuré hacia mi casa. No, mejor hacia mi hogar.&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-721698371356296239?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/721698371356296239/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/ariel.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/721698371356296239'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/721698371356296239'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/ariel.html' title='Ariel'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-1299082717691157112</id><published>2008-12-21T12:06:00.000-08:00</published><updated>2009-02-26T10:49:24.832-08:00</updated><title type='text'>Conversaciones con mamá</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;&amp;shy;&amp;shy;_ Mamá, tu tienes miedo?&lt;br /&gt;_ No! Mi hijita, claro que no. Acaso tu le temes a algo?&lt;br /&gt;_ Mmm, pues sí, a la noche, a la oscuridad, a los ruidos... Puedes quedarte aquí conmigo hasta que me duerma?&lt;br /&gt;_ Está bien, pero no vayas a acostumbrarte, eh? Por hoy pase.&lt;br /&gt;_ Gracias mamá. Así estoy mucho más tranquila.&lt;br /&gt;_ Está bien hija.&lt;br /&gt;_ Tu crees en Dios, mamá?&lt;br /&gt;_ Bueno, si, claro.&lt;br /&gt;_ Y cómo es el Dios, mami?&lt;br /&gt;_ Bueno pues..., la verdad es que no lo sé exactamente. Nadie le ha visto.&lt;br /&gt;_ Es un fantasma?&lt;br /&gt;_ Bueno.. en parte sí y en parte no.&lt;br /&gt;_ Cómo?! Pero existe o no existe?&lt;br /&gt;_ Existe en nuestro interior, hija. Si tu quieres existe, pero si no crees en él, no existe.&lt;br /&gt;_ Pero entonces, puedo hacer que exista sólo cuando yo quiera, verdad mamá?&lt;br /&gt;_ Así es cielo. Eso es lo que mucha gente hace. Creen en él sólo cuando lo necesitan y eso no creo que sea del todo correcto.&lt;br /&gt;_ No?&lt;br /&gt;_ No. Creer en él es tener fe. Y la fe no se compra, se siente. Y no se tiene fe unos días sí y otros no.&lt;br /&gt;_ Y tu tienes fe, mamá?&lt;br /&gt;_ Si, mucha.&lt;br /&gt;_ En el Dios?&lt;br /&gt;_ No es el Dios, hija, es Dios.&lt;br /&gt;_ Por qué?&lt;br /&gt;_ Por que no solo hay uno, hay varios.&lt;br /&gt;_ Cuántos?&lt;br /&gt;_ Pocos.&lt;br /&gt;_ Y cuál es el mejor?&lt;br /&gt;_ Todos son los mejores.&lt;br /&gt;_ Todos?&lt;br /&gt;_ Claro, cada cual piensa en el suyo como el mejor.&lt;br /&gt;_ El mejor porque hace más cosas?&lt;br /&gt;_ No, el mejor porque es el más bueno y al que más aman.&lt;br /&gt;_ Un poco como los hijos, verdad mamá? Vosotros, los padres, siempre decís que vuestro hijo es el mejor.&lt;br /&gt;_ Pues más o menos, si.&lt;br /&gt;_ Y qué es tener fe?&lt;br /&gt;_ Confiar.&lt;br /&gt;_ En qué?&lt;br /&gt;_ ...&lt;br /&gt;_ En Dios?&lt;br /&gt;_ Sí, más o menos. Confiar en algo para que te ayude. Mirar al cielo y pedirle que si alguien te está escuchando que te ayude.&lt;br /&gt;_ Habla el cielo?&lt;br /&gt;_ Habla si tu le hablas.&lt;br /&gt;_ Y tu le hablas, mamá?&lt;br /&gt;_ A veces.&lt;br /&gt;_ Y qué le dices?&lt;br /&gt;_ Le pido que me dé fuerzas para seguir adelante.&lt;br /&gt;_ Seguir adelante,... Pero hacia dónde?&lt;br /&gt;_ A ninguna parte hijita.&lt;br /&gt;_ Vamos a ninguna parte?&lt;br /&gt;_ Sólo vamos, hija, no llegamos nunca a ningún lado.&lt;br /&gt;_ Y entonces, para qué vamos?&lt;br /&gt;_ Para disfrutar del camino.&lt;br /&gt;_ Un camino que no lleva a ningún sitio?&lt;br /&gt;_ Te lleva a muchos sitios, hija, a muchos. Pero nunca se detiene, nunca se acaba y tienes que seguir andando.&lt;br /&gt;_ Y no te cansas nunca?&lt;br /&gt;_ Pues sí, claro. Muchas veces.&lt;br /&gt;_ Y te detienes, entonces?&lt;br /&gt;_ Si, pero sólo un ratito, para recuperar fuerzas.&lt;br /&gt;_ Y es bonito el camino, mamá?&lt;br /&gt;_ Hay cosas bonitas y feas. Depende.&lt;br /&gt;_ De qué?&lt;br /&gt;_ De ti.&lt;br /&gt;_ De mi?&lt;br /&gt;_ Si. De ti, hija. Depende del camino que tú elijas y de cómo lo veas.&lt;br /&gt;_ Es que hay varias formas de verlo?&lt;br /&gt;_ Si.&lt;br /&gt;_ Cuántas?&lt;br /&gt;_ Tantas como personas.&lt;br /&gt;_ Y tu cómo lo ves?&lt;br /&gt;_ Pues ahora mismo tú haces que sea bonito, hija.&lt;br /&gt;_ Yo?&lt;br /&gt;_ Si, tu.&lt;br /&gt;_ Y cuando te hago rabiar?&lt;br /&gt;_ También.&lt;br /&gt;_ Siempre?&lt;br /&gt;_ Siempre.&lt;br /&gt;_ Me alegro, mami.&lt;br /&gt;_ Yo también hija.&lt;br /&gt;_ Qué harás cuando me duerma?&lt;br /&gt;_ Pues me iré a mi habitación e intentaré dormirme yo también.&lt;br /&gt;_ No leerás?&lt;br /&gt;_ Si, claro, leeré un rato. Hasta que el sueño venga a buscarme y se me lleve, como a ti.&lt;br /&gt;_ Te gusta leer, verdad mamá?&lt;br /&gt;_ Si, mucho.&lt;br /&gt;_ Por qué?&lt;br /&gt;_ Pues porque es muy importante leer. Aprendes muchas cosas. Por eso siempre hago que leas. Es una costumbre que no debes perder nunca.&lt;br /&gt;_Ya.&lt;br /&gt;_ Leer es una de las pocas cosas que logra transportarte. Te traslada a otros lugares, con otras personas, y hace que te olvides de tus propios problemas. Además, te enriquece muchísimo, porque conoces la vida de otras personas y hace que aprendas sobre la tuya propia.&lt;br /&gt;_ Y por qué quieres irte a otros lugares, mamá? Acaso no eres feliz aquí?&lt;br /&gt;_ Oh, claro cielo. Pero es una manera de soñar, de viajar, de conocer cosas y gente que viviendo en tu ciudad no podrías conocer nunca. Es como si al terminar de leer un libro, conocieras a los personajes y se hicieran tus amigos.&lt;br /&gt;_ O sea que leer es como una forma de hacer amigos?&lt;br /&gt;_ Más o menos, hija. A lo largo de tu vida les vas recordando y eso te hace estar más llena.&lt;br /&gt;_ Qué es estar llena, mamá?&lt;br /&gt;_ Estar repleta de cosas que poder contarte.&lt;br /&gt;_ Contarte a ti?&lt;br /&gt;_ Sí. A ti no más. No hace falta contarlas a nadie más. Cuando te encuentres sola, podrás recordarlas. Estar lleno es sentirte bien, aprovechar las cosas que te da la vida y disfrutarlas.&lt;br /&gt;_ Tu lo haces, mamá?&lt;br /&gt;_ Lo intento.&lt;br /&gt;_ Me gusta hablar contigo.&lt;br /&gt;_ A mi también. Hija.&lt;br /&gt;_ Eres la persona más sabia que conozco.&lt;br /&gt;_ Claro hija. Porque ahora eres pequeña y me ves más grande de lo que realmente soy. Pero a medida que crezcas conocerás a más gente y te darás cuenta de que soy simplemente una más.&lt;br /&gt;_ Una más no. Eres mi madre.&lt;br /&gt;_ Claro, hija. Siempre seré tu madre y por más cosas que pasen siempre estaré a tu lado. Me refería como persona; encontrarás gente muy especial.&lt;br /&gt;_ Si?&lt;br /&gt;_ Si. Por ejemplo el que será tu amante o tu esposo.&lt;br /&gt;_ A mi esposo ya le he encontrado.&lt;br /&gt;_ Julián?&lt;br /&gt;_ Julián.&lt;br /&gt;_ No sabía que pensárais casaros.&lt;br /&gt;_ Si, cuando cumplamos doce años.&lt;br /&gt;_ Aún falta mucho, entonces.&lt;br /&gt;_ Claro, tenemos que prepararlo todo bien. Y conocernos mejor.&lt;br /&gt;_ Ah!. Me parece muy bien.&lt;br /&gt;_ Es guapo, verdad?&lt;br /&gt;_ Mucho.&lt;br /&gt;_ Crees que hacemos buena pareja?&lt;br /&gt;_ Claro, hija.&lt;br /&gt;_ Tanta como tú y papá?&lt;br /&gt;_ Si. O incluso más.&lt;br /&gt;_ Le echas de menos, verdad?&lt;br /&gt;_ Si. Mucho.&lt;br /&gt;_ Cuando volverá?&lt;br /&gt;_ En cuanto pueda, hija. En cuanto pueda.&lt;br /&gt;_ Y por qué se fue?&lt;br /&gt;_ Porque tenía que hacerlo, hija.&lt;br /&gt;_ Por qué?&lt;br /&gt;_ Por que todos los hombres iban.&lt;br /&gt;_ Por qué?&lt;br /&gt;_ Por que ellos son los fuertes, según parece y está en su mano defendernos.&lt;br /&gt;_ Y todos ellos han dejado a su mujer y a sus hijos aquí?&lt;br /&gt;_ Todos quizá no. Pero la gran mayoría han tenido que dejar a su família.&lt;br /&gt;_ Y estarán tristes?&lt;br /&gt;_ Mucho, hija.&lt;br /&gt;_ Y no pueden escribir o llamar por teléfono?&lt;br /&gt;_ No, es muy difícil.&lt;br /&gt;_ Mamá,... qué es la guerra?&lt;br /&gt;_ .... Pues es una forma que tienen algunos adultos de demostrarse que son mejor y más fuertes que los demás.&lt;br /&gt;_ Quiénes?&lt;br /&gt;_ Pues los que más mandan.&lt;br /&gt;_ Y para demostrárselo ellos, tienen que ir a la guerra tantos papás?&lt;br /&gt;_ Pues si, hija. Eso es.&lt;br /&gt;_ Pero eso no es justo!&lt;br /&gt;_ Muchas cosas no lo son hija, pero hay que aceptarlas porque por el momento no pueden ser de otra manera.&lt;br /&gt;_ Por qué? Y si papá no hubiera ido?&lt;br /&gt;_ Ahora estaría en la cárcel.&lt;br /&gt;_ Ah. Y ahora qué estará haciendo?&lt;br /&gt;_ Pues tal vez a estas horas ya esté durmiendo.&lt;br /&gt;_ Va a volver papá?&lt;br /&gt;_ Claro, cielo! Claro que volverá. Eso no debes dudarlo nunca.&lt;br /&gt;_ Pero muchos mueren.&lt;br /&gt;_ ...&lt;br /&gt;_ En el colegio dicen que el marido de la maestra ya no volverá.&lt;br /&gt;_ Es cierto. Muchos no vuelven jamás de la guerra. Pero hay que confiar en que sí vuelvan. En su regreso, en poder abrazarlos de nuevo...Hay que intentar pensar en estas cosas, no en las malas.&lt;br /&gt;_ Pero, y si no vuelve?&lt;br /&gt;_ No quiero que pienses más en ello, hija. Papá volverá y ya está.&lt;br /&gt;_ Está bien, mamá, lo siento.&lt;br /&gt;_ Tienes sueño, ya?&lt;br /&gt;_ No, aún no.&lt;br /&gt;_ Mamá, estos ruidos que se oyen a lo lejos se llaman bombas, verdad?&lt;br /&gt;_ Pueden matarnos, verdad?&lt;br /&gt;_ No. No llegarán a la ciudad. Los soldados no las dejarán pasar. Y aún si llegasen, yo te pondría a salvo. Así que no te preocupes, que no va a pasarnos nada.&lt;br /&gt;_ Vale. Oye mamá, mañana comeremos otra vez patatas?&lt;br /&gt;_ Si, hija. Tal vez con un poco de arroz.&lt;br /&gt;_ Sabes mamá? A veces sueño que hacemos una gran cena, tú, papá y yo. Con grandes manjares, como hacían los romanos.&lt;br /&gt;_ Cuando todo esto pase lo haremos, hija.&lt;br /&gt;_ Pero es que luego, en mis sueños, nunca como nada. Sólo me quedo todo el rato junto a vosotros, porque me gusta que estemos juntos otra vez.&lt;br /&gt;_ Y así será, hija, ya lo verás.&lt;br /&gt;_ Y cuando llegará mi hermanito?&lt;br /&gt;_ Dentro de seis meses, más o menos.&lt;br /&gt;_ Podrá llamarse Julián, si es niño?&lt;br /&gt;_ Ya veremos, hija. A ver qué dice tu padre.&lt;br /&gt;_ Bueno, pero si nos deja, le podemos poner Julián.&lt;br /&gt;_ De acuerdo.&lt;br /&gt;_ Tengo ganas de que llegue.&lt;br /&gt;_ Yo también.&lt;br /&gt;_ Seguirás queriéndome como ahora?&lt;br /&gt;_ Oh, claro, cielo. Exactamente igual.&lt;br /&gt;_ Yo también mamá.&lt;br /&gt;_ El otro día te vi, mamá.&lt;br /&gt;_ ¿?&lt;br /&gt;_ Te vi hablando con el cielo. Y hablando con el Dios. Y te vi llorar.&lt;br /&gt;_ ...&lt;br /&gt;_ Oí como le hablabas a papá. Como le decías cuánto le echabas en falta.&lt;br /&gt;_ ...&lt;br /&gt;_ Y como te abrazabas la barriga para que mi hermanito no oyera que estabas llorando.&lt;br /&gt;_ Es que ellos, aunque sean muy pequeños, lo entienden todo.&lt;br /&gt;_ Yo también hablo con papá desde entonces. Yo también me asomo a la ventana y le hablo.&lt;br /&gt;_ Seguro que él te oye, pequeña.&lt;br /&gt;_ Así lo espero, mamá, porque siempre le pido que vuelva pronto.&lt;br /&gt;_ Volverá pronto, hija. Ten confianza.&lt;br /&gt;_ Cómo es que las madres siempre cuidáis de las hijas y no al revés? Es que sufrís menos? O acaso sois más fuertes?&lt;br /&gt;_ Seremos más fuertes.&lt;br /&gt;_ Por qué?&lt;br /&gt;_ Por la edad. El paso de los años te curte, hija. Te hace ser más fuerte y te protege un poco más contra el mal tiempo.&lt;br /&gt;_ Y cuanto mayor eres, más fuerte eres?&lt;br /&gt;_ Bueno, también depende del carácter de cada uno.&lt;br /&gt;_ Y tu como eres?&lt;br /&gt;_ Yo?&lt;br /&gt;_ Si.&lt;br /&gt;_ Tengo fe en la vida. Confío en que sucedan las cosas buenas en lugar de las malas.&lt;br /&gt;_ Y normalmente así ocurre?&lt;br /&gt;_ No siempre, sólo a veces.&lt;br /&gt;_ Y realmente, que pase o no pase tienen que ver en algo con lo que tu has confiado que pase?&lt;br /&gt;_ Ui hija! Cualquiera diría que tienes veinte años más de los que en realidad tienes. Qué preguntas haces!&lt;br /&gt;_ Es que yo, a veces, espero que pasen cosas que luego no suceden, por eso te lo digo. Y no sé si es porque no las he deseado con suficiente fuerza.&lt;br /&gt;_ No creo.&lt;br /&gt;_ O a lo mejor es todo un engaño y las cosas van a suceder de una determinada manera aunque tú confíes en que vayan a salir de otra.&lt;br /&gt;&amp;shy;_ En cualquier caso, no es edad la tuya para que pienses así, cielo. Ya tendrás tiempo para desengañarte. Ahora tienes que creer, nada te lo impide. Luego ya podrás ser pesimista si quieres, pero ahora creo que podrías disfrutar un poco más de tus sueños de infancia, porque todos, cuando crecemos, los echamos en falta.&lt;br /&gt;_ Creo que des de que se fue papá algo en mí ha cambiado, mamá.&lt;br /&gt;_ Si?&lt;br /&gt;_ Si. Ya no me creo nada, muchas veces. Cada vez puedo soportar menos que papá no esté con nosotras. A veces sueño en lo peor y me despierto llorando. Otras veces en cambio, sueño que estamos todos juntos, como ya te he contado. Me angustia mucho pensar en papá.&lt;br /&gt;Tu aún piensas que soy pequeña, pero yo ya entiendo las cosas mucho más de lo que te piensas.&lt;br /&gt;_ No lo dudo hija. Los hijos crecéis y los padres no queremos darnos cuenta. Pero es porque os queremos demasiado y aún queremos protegeros.&lt;br /&gt;_ Y crees que los hijos no os queremos tanto?&lt;br /&gt;_ No, hija, claro que no!&lt;br /&gt;_ Entonces, por qué sólo los padres cuidan a los hijos? Por qué no al revés?&lt;br /&gt;_ Mm, no sé hija.&lt;br /&gt;_ Quieres que te cuente una cosa, mamá?&lt;br /&gt;_ Claro.&lt;br /&gt;_ Yo tampoco duermo mucho por las noches.&lt;br /&gt;_¿?&lt;br /&gt;_ Si mamá. Te he visto.&lt;br /&gt;_ ...&lt;br /&gt;_ Te he visto noche tras noche andando por tu habitación, mirando por la ventana, llorando.&lt;br /&gt;_ ...&lt;br /&gt;_ Y he visto tu cara de alegría cada mañana cuando me despiertas, para que yo no note nada. He visto cómo sufres mamá. Y quiero ayudarte. Quiero estar contigo.&lt;br /&gt;_ Ya lo estás, mi amor.&lt;br /&gt;_ Está bien.&lt;br /&gt;_ Te quiero tanto, hija.&lt;br /&gt;_ Yo también mamá.&lt;br /&gt;_ Quieres que durmamos juntas esta noche?&lt;br /&gt;_ Está bien, pero Willy duerme con nosotras.&lt;br /&gt;_ Aún duermes con ese viejo oso?&lt;br /&gt;_ No es viejo!&lt;br /&gt;_ Está bien, está bien.&lt;br /&gt;_ Dormiremos los tres.&lt;br /&gt;_ De acuerdo.&lt;br /&gt;_ Buenas noches hija.&lt;br /&gt;_ Buenas noches mamá.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Aquella noche, mientras dormían, sonó un terrible estruendo. Era una bomba, de las últimas bombas que explotarían. La guerra había terminado y padres y maridos volvían a casa. Muchos no lo hicieron. Demasiados.&lt;br /&gt;Pero muchos otros sí.&amp;shy;&amp;shy;&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-1299082717691157112?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/1299082717691157112/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/conversaciones-con-mam.html#comment-form' title='2 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/1299082717691157112'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/1299082717691157112'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/conversaciones-con-mam.html' title='Conversaciones con mamá'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-2954072869097473552</id><published>2008-12-21T12:05:00.001-08:00</published><updated>2008-12-21T12:05:34.595-08:00</updated><title type='text'>La història del violí que volia ser mestre</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;LA HISTÒRIA DEL VIOLÍ QUE VOLIA SER MESTRE&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Hi havia una vegada, en una ciutat propera a Barcelona, una família de violins que començava la seva lliçó setmanal.&lt;br /&gt;La mare, la Viola, col·locava als seus sis fills violins mentre el pare, el Violoncel, donava el Do. Els sis violins, encara petits, s’enredaven amb les cordes i els arcs i deixaven anar tot un reguitzell de sorolls eixordadors ben allunyats del què anomenaríem música.&lt;br /&gt;El pare Violoncel es col·locava davant dels violins i intentava que callessin mentre la mare Viola els ensenyava un a un com havien de fer servir l’arc.&lt;br /&gt;Al cap dels mesos, i després de tardes intenses de feina, el que havia començat sonant com el miol d’un gat quan li aixafen la cua, havia acabat sent un concert en tota regla. Tots vuit instruments de corda havien aconseguit compenetrar-se fins al punt que formaven una petita orquestra de cambra.&lt;br /&gt;Van passar-se dos anys tocants en multitud de recitals que s’organitzaven arreu i els pares estaven ben orgullosos de la seva orquestra.&lt;br /&gt;Però un bon dia, mentre seien tots a taula en acabar de dinar, el violí més petit de tots va aixecar el seu arc per demanar el torn de paraula.&lt;br /&gt;- Digues. – li va dir la mare Viola.&lt;br /&gt;- Us he de dir una cosa: hi he estat pensant molt i he decidit deixar de tocar amb l’orquestra per dedicar-me a ensenyar. Vull ser mestre!&lt;br /&gt;Hi va haver sospirs per part d’alguns i notes dissonants per part d’uns altres. Al cap d’uns minuts, però, el pare Violoncel va dir, mirant-se a la mare Viola:&lt;br /&gt;- Em sembla que, si ho tens tan clar com dius, has de fer el teu camí. Sigues mestre i deixa la música si això t’ha de fer feliç.&lt;br /&gt;I així va ser. El petit violí va deixar de tocar per dedicar-se a estudiar l’ofici de mestre. Al cap d’uns anys, va arribar el dia que havia d’enfrontar-se per primera vegada amb un grup de nens i nens d’entre 7 i 8 anys.&lt;br /&gt;Ell, acostumat com estava al silenci dels concerts, no entenia aquell rebombori: Els nens cridaven, xerraven, s’aixecaven del lloc, es llençaven papers, s’estiraven els cabells, ... eren terribles!&lt;br /&gt;Va intentar fer-los callar de bones maneres, cridant-los un a un pel nom, i fins i tot posant-se de peus i aixecant l’arc amenaçadorament. Però res de res.&lt;br /&gt;Va provar llavors d’explicar la seva lliçó amb totes les eines que li havien ensenyat a la facultat, però no aconseguia cridar l’atenció dels alumnes.&lt;br /&gt;Es va començar a desesperar. Tants anys d’estudi no li servien per res si no podia fer que els nens l’escoltessin.&lt;br /&gt;Es va quedar a la seva cadira, assegut, mirant-los, mentre s’anava fent petit amb cada crit d’un nen. Tan petit que si algú hagués entrat a aquella classe hauria dit que els nens estaven sols, sense mestre.&lt;br /&gt;El violí no se n’estava sortint... i això no podia ser! Ell servia per ser mestre, era la seva vocació i no es deixaria vèncer per una colla de marrecs amb ganes de gresca.&lt;br /&gt;Va rumiar i rumiar....&lt;br /&gt;Fins que de sobte... el to de veu dels nens va baixar fins al no res. La classe va emmudir. Els nens miraven a la taula del professor amb la boca oberta, però no parlaven, només escoltaven.&lt;br /&gt;Allà, des del seu racó, el petit violí tocava una de les melodies que tan havia practicat de petit amb la seva família. Desenes, centenars de notes sortien de les seves cordes i s’enlairaven per tota la classe envoltant-los a tots. La melodia els va captivar.&lt;br /&gt;Els nens l’escoltaven amb una atenció que ni sabien que tenien.&lt;br /&gt;El violí, quan va haver acabat de tocar, es va adreçar a ells i va començar la seva classe.&lt;br /&gt;I a partir de llavors, els nens cada dia esperaven el violí, perquè els ensenyava una lliçó i una cançó.&lt;br /&gt;El violí va tornar a casa i els va explicar als pares el que havia passat.&lt;br /&gt;- Ara sóc mestre, - digué- però no m’oblido del que m’heu ensenyat i us en dono les gràcies.&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-2954072869097473552?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/2954072869097473552/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/la-histria-del-viol-que-volia-ser.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/2954072869097473552'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/2954072869097473552'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/la-histria-del-viol-que-volia-ser.html' title='La història del violí que volia ser mestre'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-1923552873020038708</id><published>2008-12-21T12:04:00.000-08:00</published><updated>2008-12-21T12:05:04.033-08:00</updated><title type='text'>Al final de la escalera</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Al final de escalera no había nada.&lt;br /&gt;¿O qué se pensaban?&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-1923552873020038708?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/1923552873020038708/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/al-final-de-la-escalera.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/1923552873020038708'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/1923552873020038708'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/al-final-de-la-escalera.html' title='Al final de la escalera'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-6364357111959783731</id><published>2008-12-20T13:10:00.001-08:00</published><updated>2008-12-20T13:10:59.229-08:00</updated><title type='text'>El cuc amb botes</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Hi havia una vegada, en un lloc molt lluny d’on som ara, una parella d’erugues que esperaven el naixement dels seus 23 fills. Això passava a la falda de la muntanya retallada, en un bosc de pins negres, dominat per en Luxor, el rei de les àligues. Ens trobàvem al país del rei cec, un país silenciós i quiet, atemorit per un rei que no hi veia però que hi sentia més que ningú. El molestava qualsevol soroll i no deixava que ningú que visqués dins les seves terres parlés més del què era necessari. Per això tenia a les seves ordres l’exèrcit d’en Luxor, l’àliga més gran i poderosa que mai ningú no havia vist. En Luxor, el rei de les àligues, controlava una flota de milers i milers d’aus, des d’àligues i còndors fins a pardals, que vigilaven des del cel que tots els habitants del país seguissin les ordres del rei cec.&lt;br /&gt;I és clar, en un país amb tantes aus, un dels animals que pitjor ho passaven eren els cucs: aliments preferits dels ocells. Per això, aquests pares erugues esperaven veure néixer els seus fills sota un pi molt frondós, amagats darrera un sortint d’una de les arrels.&lt;br /&gt;Finalment, el moment esperat va arribar: tot de caparronets petits trencaven l’embolcall i sortien a la superfície, arrossegant-se en totes direccions, sota la mirada atenta i atrafegada dels seus pares. Alguna cosa estranya però, els va semblar veure en l’última eruga que va néixer. La van trobar diferent, però no hi van voler fer gaire cas. Ara començava la difícil tasca d’educar els seus fills, ensenyar-los d’on treure l’aliment, on resguardar-se del fred o la calor i sobretot, com protegir-se de l’exèrcit d’en Luxor, per no caure a les seves urpes.&lt;br /&gt;Però l’eruga número vint-i-tres tenia serioses dificultats en l’aprenentatge, no seguia les lliçons com la resta dels vint-i-dos germans. Els pares eruga es van adonar que l’eruga vint-i-tres es passava la meitat del dia excavant túnels dins la sorra. Mentre la resta d’erugues seguien el camí ordenadament una rere l’altra, l’eruga vint-i-tres les seguia per sota terra. I el més estrany de tot: totes les erugues eren peludes com els pares, però la número vint-i-tres no tenia ni un pèl!&lt;br /&gt;Un capvespre els pares eruga van decidir solucionar el problema i van fer una xerrada familiar per esbrinar què estava passant. Però mentre eren allà reunits va acostar-se de pressa la mosca Aurèlia, amiga íntima de la família. Nerviosa i encara cansada perquè portava volant una bona estona va acostar-se als pares eruga per explicar-los les últimes notícies. Havia corregut la veu que una família de cucs de terra d’una vila costanera, havia perdut un dels seus ous, en una forta ventada. Els pares eruga de seguida van lligar caps. Vet-ho aquí que l’eruga vint-i-tres no era pas cap eruga sinó un cuc de terra! Tots plegats es van fer un fart de riure i ràpidament van pensar un pla per ajudar al cuc a tornar a casa seva. Hauria de fer un llarg camí fins arribar al mar, d’on provenia. Un camí ple de perills per a un cuc de terra.&lt;br /&gt;Durant un parell de dies, tota la família eruga i els seus amics, van recollir tota classe d’aliments pel viatge del petit cuc. Quan va arribar l’hora de marxar, li esperava encara un últim regal molt especial; unes botes. El camí que has de fer és molt llarg, li van dir els pares eruga, les botes t’ajudaran a fer-te’l més planer.&lt;br /&gt;I així va ser com, entre llàgrimes i emoció per tornar a casa, el cuc amb botes es va acomiadar de la seva família eruga i va començar un llarg viatge que el duria cap a Vilassar de Mar, el lloc on l’esperaven els seus pares i germans i d’on el vent, sense voler, l’havia arrabassat. Uns tiets eruga el van guiar fins a la sortida del bosc dels pins negres. Allà l’acompanyaria la mosca Simona, néta de la mosca Aurèlia. Amb la mosca Simona van fer un bon tros de camí, gairebé fins a la sortida del país del rei cec. Només els quedava travessar un camp de blat per ser fora del regne quan la mosca Simona va sentir moviment. Fins aleshores, pins i matolls els havien resguardat de la mirada alerta de les àligues, però ara era més difícil protegir-se. La mosca Simona es va enlairar una mica més del terra per vigilar si venia algú i... efectivament. Els havien descobert! Allà lluny s’observaven uns puntets negres que, volant, s’acostaven cap on ells dos es trobaven. Eren un grup de falcons que s’aproximaven a gran velocitat i enmig d’una gran cridòria dels colomins que també els acompanyaven. La Simona va baixar cap a terra ràpidament i va cridar al cuc amb botes que havien d’amagar-se, que venia el perill! No hi havia cap altra solució: havien de separar-se. La mosca Simona els distrauria fins que ell pogués enterrar-se sota terra i protegir-se i li prohibia sortir a la superfície fins que ja no sentís cap soroll. Es van acomiadar i el cuc amb botes va veure com la mosca Simona marxava volant tant ràpidament com podia. El cuc va córrer a amagar-se. Va començar a gratar i excavar la terra fins que va poder ficar-hi el cap, després el cos i finalment les botes. I va seguir cavant i enterrant-se fins que tot va ser completament fosc. Es va quedar quiet, expectant. Però allà fora se sentien molts sorolls encara. Soroll d’ales batent-se al vent, soroll de potes trepitjant la terra que tenia sobre d’ell. Sentia com els colomins parlaven entre ells: l’estaven buscant. Llavors va sentir la veu profunda del cap dels falcons com ordenava als colomins que seguissin buscant. De sobte, el cuc amb botes va veure com un bec s’ensorrava dins la terra i es clavava molt a la vora d’ell. I després es va clavar un altre bec, i després un altre... Tots els colomins picaven amb el bec la terra, buscant-lo. El cuc amb botes va començar a tenir por. Se sentia sol i perdut. Ningú no podia protegir-lo, només ell mateix. Per un moment va pensar que els colomins l’atraparien i que no podria arribar a casa. Però no es volia rendir. Va treure forces d’on no en tenia i va seguir cavant i cavant, cada cop més profundament, fins allà on els colomins no poguessin arribar-hi.&lt;br /&gt;Per fi va deixar de notar els becs i, cansat, es va quedar adormit. Quan es va despertar deuria ser ben entrada la nit i ja no se sentia cap soroll. Va recordar les paraules de la mosca Simona, que no podia sortir a la superfície fins que no sentís res. Va decidir, però, seguir fent el camí per sota terra, per si un cas algú de l’exèrcit d’en Luxor feia una ronda nocturna per aquella zona.&lt;br /&gt;El cuc amb botes va caminar molt i molt. Quan per fi va gosar treure el cap a la superfície es trobava en un camp ple de flors vermelles. Feia una bona temperatura per ell, era capvespre, i es va quedar adormit. Quan es va despertar, amb l’alba, la rosada l’havia deixat mullat i aquella sensació li agradava molt. Es va cordar bé les botes per seguir el camí quan de sobte es va mirar la cua i oh! La tenia de color vermell! L’últim anell del seu cos s’havia tenyit de vermell i no sabia perquè...&lt;br /&gt;Llavors va sentir un brunzit desconegut i va córrer a amagar-se, tement que fos algun ocell amb ganes d’esmorzar, però una veu li va dir que no marxés, que no li faria cap mal. Des de darrera d’unes fulles seques va treure el cap i va veure un insecte estrany, amb uns ulls molt grans i unes ales enormes. Sóc una libèl·lula i els cucs com tu no m’agradeu pas, li va dir l’insecte per calmar-lo. El cuc amb botes es va presentar i li va explicar la seva història. La libèl·lula se l’escoltava encuriosida. Quan el cuc va haver acabat el seu relat, la libèl·lula, amb un somriure als llavis li va dir: darrera aquests camps de groselles hi trobaràs el mar, i a la seva vora, Vilassar.&lt;br /&gt;El cuc amb botes no s’ho podia creure. Després de tot, ja es trobava ben a prop de casa! Va menjar una mica i després de recuperar forces es va acomiadar de la libèl·lula per emprendre el camí cap a casa. Abans de marxar, però, es va fixar en un detall: la libèl·lula també tenia la cua vermella! No se’n va poder estar i li va preguntar com se li havia tenyit mig cos de color vermell. La libèl·lula, tot mirant-li la cua al cuc, va tornar a somriure sàviament mentre li deia: és per les roselles ploraneres. Les roselles ploraneres? Va exclamar el cuc, tot sorprès. Seu i espera’t, va dir-li la libèl·lula, que et relataré la història. Explica la llegenda, que un príncep encantat va plantar totes aquestes roselles i els va dir que una nit no gaire llunyana les vindria a buscar i les plantaria al seu jardí. Però, ningú no sap perquè, no va tornar més. Malgrat tot, elles cada nit de l’any esperen que vingui el seu príncep a recollir-les i se les endugui al seu regne. Però cap nit no ho fa. Així, amb la primera llum de l’alba, s’adonen que aquella nit tampoc no les vindrà a buscar, i ploren. Ploren llàgrimes vermelles, com elles, que tenyeixen tot el que toquen. Si mai et quedes adormit en un camp de roselles, alça’t abans que claregi, o ja saps el què et tocarà. Així em vaig tenyir jo i així se t’ha quedat la cua a tu!. La libèl·lula va tornar a somriure. Bé marrec, que tinguis bon viatge! I va marxar volant.&lt;br /&gt;El cuc amb botes va seguir caminant, i caminant, i caminant...&lt;br /&gt;Una brisa fresca i salada li humitejava la pell. De fons se sentia un murmuri que no havia sentit mai fins llavors. Un soroll molt dolç que anava i venia, anava i venia... S’estava quedant gairebé hipnotitzat quan de sobte se li va plantar al seu davant una espècie de closca vermella amb taques negres. Es van quedar mirant fixament i quan el cuc ja estava a punt de posar en marxa les seves botes per apretar a córrer, sent que la closca vermella li diu: tu no ets pas el cuc que s’havia perdut? El cuc, mig espantat li va respondre; Sí, i tu qui ets? Sóc una marieta, jo! Va dir-li mig ofesa. Ah, va dir el cuc. I mirant-li el to vermell del seu cos li va preguntar: Tu també vas adormir-te al camp de les roselles ploraneres? La marieta esclafí a riure. No, jo no, li va explicar. Les marietes ja en som de vermelles. Apa, enllestim, que hem d’anar cap a casa teva, que ens estan esperant.&lt;br /&gt;El cuc amb botes la va seguir, nerviós per poder arribar a casa per fi. Aquell vent salat, però, començava a ser-li familiar. Som a Vilassar? Li va preguntar el cuc. Si, va dir la marieta, a Vilassar de Mar. Van continuar el camí travessant parcs i carrers i sentint de fons les campanades de l’església. Finalment, la marieta el va guiar fins un jardí, ple de plantes i arbres i nens petits jugant. El cuc va observar una munió de cucs al final del jardí. Mentre s’hi anava acostant tot d’insectes s’aturaven per donar-li la benvinguda, somrients. Al fons de tot, per fi, va poder distingir una grup nombrós de cucs que s’assemblaven a ell. I cap ni un tenia pèl! Davant de tots, dos cucs més grans que la resta: eren els seus pares! Va córrer a abraçar-los. I a tots i a cadascun dels seus germans. Es va sentir feliç de trobar-se a casa, amb els seus. S’haurien d’explicar moltes coses: els nous amics del país del rei cec, les erugues, la mosca Aurèlia i la mosca Simona, el perillós exèrcit d’en Luxor... Però els pares i els seus germans també l’havien de posar al dia de tot. Havien de presentar-li tota la família i amics, ensenyar-li tot el jardí, els milers i milers de grutes que tenien excavades sota terra... I el més important de tot: l’escola bressol, que duia el seu nom. Allà s’educaria durant els primers anys. Allà jugaria i aprendria les primeres coses: les arrels de la vida. I quan ja fos més gran, llavors aniria a l’escola dels cucs, a la banda oest del jardí.&lt;br /&gt;I així ho va fer. Cada dia, durant els seus primers tres anys de vida, va poder aprendre els petits grans valors que tant necessitaria per a la resta dels dies. I allà, en aquell jardí, va ser feliç.&lt;br /&gt;Ara, el cuc amb botes, ja va a l’escola dels cucs. Però segueix vivint en alguna part del jardí que encara cap nen ha pogut trobar. Només una persona en sap l’adreça, però va prometre a la família dels cucs, que mai no la revelaria.&lt;br /&gt;Però si busqueu el cuc, és fàcil de distingir: és l’únic cuc amb botes de tot el jardí.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-6364357111959783731?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/6364357111959783731/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/el-cuc-amb-botes.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/6364357111959783731'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/6364357111959783731'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/el-cuc-amb-botes.html' title='El cuc amb botes'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-8863907404190223445</id><published>2008-12-20T13:04:00.000-08:00</published><updated>2008-12-20T13:05:59.054-08:00</updated><title type='text'>El dia que em vaig perdre</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Em dic Max Palma i una tarda de fa dos dies em vaig perdre.&lt;br /&gt;El pare, com sempre, feia tard a buscar-me i enlloc d’esperar-lo com de costum, assegudet a les escales de la porta de l’escola, vaig decidir anar a fer un tomb. Però no pel camí que fem sempre tornant cap a casa, no. Això no hagués tingut cap mena d’emoció. Ni tampoc hagués estat cap acte digne de presumir-ne després, que és, us he de confessar, el que més m’interessava de la proesa en sí. Perquè jo, una mica curiós sí que en sóc. Però orgullós en sóc un grapat més. Ho he heretat del pare, això. Bé, ara no us penseu que el meu pare té tots els defectes del món! Només té aquests dos: és molt lent i és orgullós. La mare sempre li recrimina totes dues coses, però més aquesta última. A la primera, diguem que s’hi ha hagut d’acostumar, perquè sempre m’explica que ja el va conèixer així. Lent. Molt lent. Sempre arriba tard a tot arreu i fa esperar tothom. Però no ho fa pas amb mala fe, simplement no controla el temps. Té el sentit del temps atrofiat. En deu minuts pensa que pot dutxar-se, fer el dinar, menjar-se’l i rentar els plats després. I és clar, acaba fent tard. Però al que anava. Dimecres a la tarda, sortíem de l’escola com de costum, i jo esperava el pare, també com de costum, perquè sempre l’he d’esperar. Els dimecres i els divendres la mare no em ve a buscar perquè està estudiant i llavors ve el pare. M’he d’armar de paciència i anar-me menjant l’entrepà mentre xerro amb els coloms i espero que ell arribi, tot acalorat, explicant-me les mil i una peripècies que cada dimecres i cada divendres li passen. A última hora havíem fet piscina i sortia amb el cap moll, perquè mai acaba d’assecar-se prou bé amb la tovallola, i amb l’assecador els nois no ens assequem el cabell, només les nenes. Vaig deixar caure la bossa amb la tovallola i em vaig asseure en el banc de sempre, mentre desembolicava l’entrepà. L’Oriol i l’Albert van sortir després de mi i em van saludar mentre marxaven amb la mare de l’Albert. “No t’adormis al banc, Max!” Em va cridar l’Albert. I l’Oriol i ell es van posar a riure. Jo els vaig fer una ganyota i els vaig somriure mentre llençava una molla de l’entrepà a un colom que s’acostava. Els vaig mirar mentre marxaven i vaig decidir que allò s’havia d’acabar. Tot va començar quan fa dues setmanes vaig fer 8 anys. El 17 de novembre, per ser més exactes. Sí, sí, ja ho sé: sóc dels petits de la classe, però al pot petit hi ha la bona confitura, diuen. I de tota manera, què hi puc fer si vaig néixer quan vaig néixer? No es pot pas triar, oi? El cas és que el 17 de desembre vaig celebrar el meu aniversari amb 5 amics de la classe. Com que era dissabte, vam fer una festa del pijama a casa meva, a les golfes. La mare ens va posar matalassos i xocolata desfeta i jocs de tota mena i ens va deixar al nostre aire. Ja som grans, li dèiem. I ens va deixar sols. Vam començar tranquils, jugant a cartes i a jocs de l’ordinador, fins que a l’Oriol li va entrar gana i va anar a buscar la xocolata desfeta i els melindros. Al cap d’una estona anàvem tots plens de xocolata. Nosaltres i les parets. Ho vam netejar com vam poder i va quedar força dissimulat. Però jo, entre els nervis d’haver-ho embrutat tot i que tenia la panxa plena de tanta xocolata desfeta, em vaig anar endormiscant mica en mica fins que vaig quedar planxat al bell mig del matalàs. Vaig ser el primer en adormir-me. No eren ni les deu del vespre! Els altres es van adormir molt més tard i l’endemà explicaven  que n’havien fet de tots colors. Jo mateix duia la cara pintada amb xocolata com un indi en temps de guerra. M’havien fet de tot mentre jo dormia. Fins i tot tenia xocolata als mitjons! Els pares, en quan ho van veure, em van dir que no tindria premis de cap tipus fins al cap de dos mesos. I que ja veuríem com es portarien amb mi els Reis. Però el pitjor de tot no va ser pas el càstig dels pares, sinó la humiliació davant dels companys. A l’escola, els dies següents, vaig haver d’aguantar tot tipus de bromes i rialletes. Tothom em badallava quan em veia. Em deien dormilega i criatura, que no havia aguantat ni dues hores i que m’havia quedat adormit de la por que tenia a que la meva mare entrés i descobrís tot l’enrenou. Por jo? Si no en tenia pas, de por! Potser m’havien traït els nervis, però jo no era pas poruc. Ni petit tampoc!&lt;br /&gt;Podia fer exactament el mateix que fessin ells. Fins i tot treia més bones notes en llengua i en plàstica i saltava més enllà que ningú en la prova de llargada d’educació física. Així que de petit, res de res! Però no hi havia manera. Se’n reien tan com volien.&lt;br /&gt;Així que vaig fer com deia el meu avi: “A la por, se li ha de mirar a la cara, Max!”. Quan, de petit, havia tingut algun que altre malson, l’avi sempre em deia: “Vés-hi, Max, apropa’t al monstre i veuràs que no és tan alt! Enfronta-t’hi.”&lt;br /&gt;I doncs, vaig decidir fer-li cas i tirar endavant. Calia demostrar-los a tots que jo no en tenia res de petit ni de cagacalces.&lt;br /&gt;Vaig mirar al meu voltant i vaig veure el carrer que agafem amb el pare per anar cap a casa. Llavors vaig mirar en la direcció contrària. Darrera l’escola hi havia un carreró, on no hi passava gairebé ningú. Hi donaven les finestres de la cuina, del menjador i d’alguns vestuaris. A l’altra banda de la vorera hi havia unes antigues fàbriques, ara en desús, que lluïen les parets pintades de grafittis. Deien que els més grans a vegades s’hi barallaven perquè el que passava allà no es veia des de cap angle, més que des de dins el carreró. Vaig donar una última ullada per si veia venir el meu pare i vaig enfilar camí del carreró. El cor em bategava fort però no el vaig escoltar. Vaig girar la cantonada sense pensar-ho i ja hi vaig ser. Al carreró dels grans. Caminava mirant a tot arreu, a banda i banda del carrer, suposo que esperant trobar-me amb algun monstre o algun bandoler sortit dels contes. Però allà no hi havia ningú: quatre cotxes aparcats i un senyor que arrossegava un carro d’anar a comprar, a qui vaig avançar de pressa. El carreró no era tant com semblava i desembocava a una mena de rambla amb arbres que ja no tenia res de sinistra. Després de la rambla, vaig tombar a l’esquerra perquè em va semblar recordar que per allà vivia un company de l’escola, l’Alexandre. Però no vaig reconèixer el seu portal i vaig seguir caminant. Tranquil·lament.&lt;br /&gt;En aquell moment, em vaig adonar que una noia que anava en la mateixa direcció que jo, però per l’altra vorera, m’estava mirant. La vaig mirar jo també i ella em va somriure. Va creuar el carrer i va venir directe cap a mi sense deixar de mirar-me i sempre somrient.&lt;br /&gt;- Hola Max!- Em va dir.&lt;br /&gt;- Hola.. – vaig dubtar- et conec?&lt;br /&gt;- Humm, sí. Què fas per aquests carrers? No els voltes gaire sovint, oi?&lt;br /&gt;- No, de fet, no. És que avui em venia de gust anar a fer un tomb. – Però com és que sabia el meu nom?&lt;br /&gt;- Ah! Està molt bé això, i tant que sí! Però, on has deixat la mare?&lt;br /&gt;- Avui té un curs. És que està estudiant.- El cas és que no em sonava gens la seva cara.&lt;br /&gt;- I el teu pare? Que no passeja amb tu avui?&lt;br /&gt;- Avui no.... és que tenia feina.... – No sabia què inventar-me i aquella noia no parava de mirar-me com si em conegués de tota la vida. Em feia gràcia com anava vestida: duia unes faldilles llargues de colors vius, un abric vermell i uns guants de color verd. També duia una gorra de ratlletes blaves. Era molt divertida, amb la cara plena de pigues i les dents perfectes. No semblava tenir pressa i m’inspirava una pau... Em venien ganes de seguir-la i anar-me’n amb ella. On em portés. M’era igual.&lt;br /&gt;- Com et dius?- Vaig gosar preguntar-li.&lt;br /&gt;- Llibertat.&lt;br /&gt;M’estava fixant en els seus cabells arrissats quan de sobte vaig sentir un soroll que em va fer girar-me: a un senyor que sortia d’una botiga, li van caure tots els paquets al terra. Se li havia trencat la bossa i em vaig ajupir per ajudar-lo.&lt;br /&gt;- T’ho agraeixo Max. – Em va dir.&lt;br /&gt;Vaja! Un altre que em coneixia! Què estava passant aquella tarda? Vaig mirar al meu voltant i oh!, desastre, la Llibertat ja no hi era. La noia s’havia esvaït. Mentre la buscava amb la mirada, el senyor de la bossa em va donar la seva targeta.&lt;br /&gt;-És per agrair-te el què has fet per mi, Max. Si mai em necessites, fes-m’ho saber.- Em va donar una targeta i va marxar.&lt;br /&gt;La vaig llegir abans de posar-me-la a la butxaca però no hi deia res més que això: Sr. Responsable. Sense cap adreça. Com l’hauria de trobar, doncs?&lt;br /&gt;En fi, no volia pensar-hi més. Encara tenia els cabells humits i m’estava agafant fred. Millor que tornés cap a l’escola i tornés a casa amb el pare. Vaig desfer el camí fins a la rambla del final del carreró, però... la rambla no va aparèixer. En el seu lloc hi havia un altre carrer, que vaig agafar i que em va dur a un altre carrer i després a un altre, fins que vaig adonar-me que res del que m’envoltava m’era conegut. Mirava a dreta i esquerra i cap edifici recordava haver-lo vist a l’anada. Perquè no havia tirat molles de pa, com el del conte?&lt;br /&gt;No hi havia dubte. Havia d’acceptar que m’havia perdut. Vaig apressar el pas. Vaig tornar enrere per intentar desfer el camí, però tornava a trobar-me en un lloc nou, diferent de l’anterior. Sentia un nus a la gola que començava a ofegar-me i em vaig aturar. Va ser llavors quan una senyora es va atansar a mi.&lt;br /&gt;Era terrorífica. Vella, molt vella. Arrugada, bruta i vestia de negre de dalt a baix. Duia unes ulleres fosques que li ocultaven la mirada i un mocador al cap. Em va allargar la mà i em va dir:&lt;br /&gt;- Que t’has perdut jovenet?&lt;br /&gt;- No, no.- Li vaig respondre, amb la màxima seguretat de què era capaç.- Només passejo.&lt;br /&gt;- Jo crec que sí, Max... Estàs perdut. Però vine amb mi, jo et guiaré. – La seva veu era com la que havia imaginat que tindrien les bruixes dels contes. M’estirava la mà i m’agafava del braç. Una mà arrugada, amb uns dits plens de nusos, que semblaven branques recargolades.&lt;br /&gt;- No, que li dic que no m’he perdut! – Li deia mentre intentava desfer-me de la seva garra.&lt;br /&gt;- Bé, tu mateix, però pren aquest mocador per si tornes a sortir a passejar sol!&lt;br /&gt;Em va ficar alguna cosa dins la butxaca de l’abric mentre jo em deslliurava d’ella i fugia cames ajudeu-me. Ni em vaig girar. Només vaig córrer i córrer fins que al cap d’una bona estona vaig trobar un parc i em vaig asseure en un gronxador. Mentre recuperava l’alè, la curiositat em va posar la mà a la butxaca i me’n va treure el mocador. Era de color negre, no podia ser de cap altre color, però tenia unes lletres brodades amb fil daurat. Una lletra P, una lletra O i una lletra R. Por.&lt;br /&gt;Vaig aixecar-me del banc i vaig sortir disparat per llençar el mocador a la primera paperera que trobés. N’hi havia una davant d’uns bancs, però una senyora hi remenava dins amb una branca. Xiuxiuejava coses.&lt;br /&gt;- Perdoni- li vaig dir- només volia llençar això.&lt;br /&gt;- És el mocador de la vella?- va dir- Deixa’l, però de seguida el vindran a buscar. N’és ple de gent que en té, d’aquests mocadors.&lt;br /&gt;- Què busca? Que se li ha caigut alguna cosa aquí dins?- Li vaig preguntar.&lt;br /&gt;- Bé, si... buscava algun amic, per petit que fos. O potser a mi mateixa.... algú.- Em va dir.&lt;br /&gt;- Algun amic? Aquí dins? – Que no es trobaven a l’escola, els amics? No entenia res. Però aquella dona em feia molta pena, m’estava començant a sentir molt trist i l’ofec que m’havia provocat la vella de negre havia deixat pas a un nus a la gola que m’estava fent venir ganes de plorar. La senyora que remenava la brossa seguia parlant sola, en veu baixa i de cop i volta va aixecar la vista de la paperera i em va mirar de fit a fit.&lt;br /&gt;- Max, on és el teu pare? No és amb tu?- Em va preguntar. Tenia els ulls petits, ensorrats i amb un tel com si es trobés a punt de plorar.&lt;br /&gt;El pare! Ja ni hi pensava! Deuria estar patint molt! Potser fins i tot ja hauria trucat a la mare i ara estarien patint tots dos. I segurament la mare hauria deixat el curs i hauria vingut i estarien buscant-me i ....&lt;br /&gt;Em va caure la primera llàgrima. I després la segona, i la tercera... i les que les van seguir...&lt;br /&gt;La senyora em va passar la mà per l’esquena mentre em deia:&lt;br /&gt;- Queda’t amb mi, Max. La Sra. Soledat es farà càrrec de tu.&lt;br /&gt;Jo em vaig deixar agafar perquè no podia parar de plorar i no tenia forces per desfer-me d’ella. L’anava seguint mentre ens dirigíem qui sap on. Em sentia més trist del que m’havia sentit mai a la vida.&lt;br /&gt;Però quan ja pensava que res tenia sol·lució una botzina de cotxe em va fer aixecar la vista. Un cotxe s’aturava i en sortia un senyor ros que venia corrent cap a mi. El pare!!!&lt;br /&gt;Vaig córrer cap a ell i ens vam abraçar com a les pel·lícules de Hollywood. Jo no podia parar de plorar i el pare només m’abraçava i m’acaronava el cap mentre em deia que ja havia passat tot. Li sentia el cor com li bategava ràpid.&lt;br /&gt;Vam entrar al cotxe i em vaig poder eixugar la cara i calmar-me.&lt;br /&gt;Vaig començar a dir-li que aquella senyora se’m volia endur molt lluny, però llavors ell em va tallar:&lt;br /&gt;- Quina senyora, Max? Quan t’he trobat no anaves pas amb cap senyora. Anaves tot sol...&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;No li vaig explicar res més del que m’havia passat, perquè ja no estava segur de si m’havia passat o no.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;L’endemà a l’escola ja s’havia conegut la meva proesa: jo havia estat l’únic de tercer que havia passat pel carreró tot sol. A ningú se li va tornar a acudir dir-me poruc o petit.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Malgrat  tot, i oblidat això, jo seguia adormint-me a quarts de deu, i a poder ser, a la falda dels meus pares. Perquè, què carai, 8 anys només es tenen una vegada i s’han de disfrutar!&lt;br /&gt; &lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-8863907404190223445?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/8863907404190223445/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/el-dia-que-em-vaig-perdre.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/8863907404190223445'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/8863907404190223445'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/el-dia-que-em-vaig-perdre.html' title='El dia que em vaig perdre'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-2338442644087998800</id><published>2008-12-20T13:02:00.000-08:00</published><updated>2008-12-20T13:04:10.491-08:00</updated><title type='text'>En David i el castanyer de xocolata</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Hi havia una vegada, en un bosc amagat darrera d’una muntanya, un jove castanyer que tot d’un plegat es va llevar cobert de xocolata.&lt;br /&gt;Tot va començar a finals de l’hivern de l’any dels successos. El van anomenar així perquè va ser aquell any quan va passar tot. Tots els fets excepcionals que van tenir lloc al Bosc Amagat, convertits en llegenda o en conte, van passar durant aquell any. Mai no hi va tornar a ocórrer res que fos cridat a perdurar en la memòria popular.&lt;br /&gt;Aquell hivern havia estat molt i molt fred. Ningú no recordava un hivern igual. No hi va quedar cap ocell: tots havien volat cap a terres més càlides, tan els ocells migratoris com els que no ho eren. Només alguna família de picots s’havia quedat a recer dins el forat que tan minuciosament havien anat preparant setmanes enrere. Es van encarregar de fer petits orificis a les escorces dels arbres on hi havien anat guardant glans, que els servirien d’aliment durant el llarg i fred hivern. Els animals que podien van hivernar: no quedava cap cova o amagatall lliure, tots eren ben plens de dormilegues.&lt;br /&gt;Només s’hi van quedar alguns animalons que tan sols sortien a l’hora del sol i ben abrigats. I òbviament, els arbres i les plantes perquè no es podien moure.&lt;br /&gt;Majestuosos castanyers, alzines i roures també se’n van ressentir. Els més febles o malalts van morir, deixant darrera seu la silueta tenebrosa del tronc sec.&lt;br /&gt;I una cosa insòlita va passar també aquell hivern, la primera de totes i, molt probablement, la causant de totes les que vingueren després.&lt;br /&gt;Sense fer cas de les baixes temperatures, un esbart de falciots es va aturar a agafar forces al Bosc Amagat.&lt;br /&gt;Ben poques forces, a simple vista, se’n podien endur, atesa la situació de recolliment en què es trobaven tots els habitants del bosc.&lt;br /&gt;Però alguna cosa els deuria agradar perquè s’hi van estar durant prop de dos mesos. Un vespre, tan d’improvisat com quan havien arribat, van emprendre el vol seguint el seu viatge. L’endemà però, alguna cosa havia canviat...&lt;br /&gt;Quan el dia es va anar aixecant i la lluna, després de la seva conversa diària, amb moixaines incloses, va tornar cap a casa per deixar lloc al sol, un fet extraordinari es va poder observar.&lt;br /&gt;Un jove castanyer, fort i esplèndid s’havia llevat cobert d’una fina capa de xocolata!&lt;br /&gt;De seguida, tota la comunitat d’arbres en va estar al corrent. Estaven astorats. Com havia pogut passar una cosa així? Quin fet més extraordinari.&lt;br /&gt;El castanyer en qüestió afirmava una vegada i una altra que no en sabia res, que s’havia llevat així i que no havia notat res d’estrany durant la nit.&lt;br /&gt;Va prendre la paraula l’arbre més vell del bosc, un roure centenari.&lt;br /&gt;-          A veure, a veure, anem a pams. Quan ha estat l’última vegada que recordes haver-te vist les fulles del seu color natural?&lt;br /&gt;-          Uf... no ho sé – va respondre el jove castanyer, amb un fil de veu...- Crec que la darrera vegada que vaig mirar-me va ser abans de que se’m posessin al damunt tota aquella colla de falciots. Llavors ja no vaig poder distingir-me ni les branques perquè me les van ocupar totes.&lt;br /&gt;-          Hum...- va fer el vell roure – així que els falciots, eh? I no recordes res més?&lt;br /&gt;-          De fet.... – va tremolar el castanyer enxocolatat – ara no recordo res més d’ençà dels falciots!&lt;br /&gt;-          Què vols dir?&lt;br /&gt;-          Doncs que no puc recordar res d’abans que vinguessin els falciots: de quin color tinc les flors, ni quan ni com les he de fer. Ni tan sols.... ni tan sols recordo com he de fer les castanyes!!&lt;br /&gt;-          Mare meva! – van exclamar alguns arbres – ha perdut la memòria!&lt;br /&gt;-          Has perdut la memòria també?! – El vell roure es va exclamar i amb veu solemne va pronunciar: - em sembla que aquest afer s’escapa de les nostres possibilitats. Necessitem informació que nosaltres no podem aconseguir, però sé qui ens la pot donar: en David!&lt;br /&gt;-          Quin David? – sonaren algunes veus.&lt;br /&gt;-          En David. El noi que llegeix cada migdia sota la meva ombra. Se’l veu espavilat, segur que pot ajudar-nos.&lt;br /&gt;-          Aquell noiet del cabell panotxa i la cara plena de pigues? – va preguntar una alzina.&lt;br /&gt;-          El mateix – va respondre el roure- Sembla un noi molt llest. I sap moltes coses que les hi expliquen els llibres que llegeix. Segur que ens pot ajudar a trobar una solució.&lt;br /&gt;Com cada dia a primera hora de la tarda, en David va anar a jeure amb el seu llibre sota l’ombra del vell roure, quan de sobte aquest li va allargar una branca per tocar-li l’espatlla i explicar-li el què passava.&lt;br /&gt;De primer en David es va espantar molt. Fixeu-vos: un arbre li parlava! Però després de l’ensurt i amant de la natura com era es va decidir a ajudar el vell roure, que tantes bones estones li havia donat.&lt;br /&gt;Amb un suau moviment de branques, els arbres del bosc van indicar-li el camí que duia fins al castanyer de xocolata.&lt;br /&gt;Quan en David hi va arribar no s’ho podia creure. Era cert! Allà plantat al seu davant hi tenia un immens castanyer.... de xocolata! Fins i tot es va atrevir a tastar-ne una mica. Boníssima! Amb un gust especial.... que li era familiar.&lt;br /&gt;- Mm... – va mormolà – té el mateix gust que la xocolata que fan a la fàbrica vella.&lt;br /&gt;- La fàbrica vella? – va preguntar el jove castanyer-.&lt;br /&gt;- Si. Darrera la muntanya que delimita el Bosc Amagat, hi ha una fàbrica de xocolata molt antiga, que treu un fum blanc que tenyeix tot el cel. La xocolata que et cobreix té el mateix gust que aquella. M’atreviria a dir que ve d’allà.&lt;br /&gt;- David – va demanar-li el castanyer- ens hauries de fer un favor. Podries apropar-te a la fàbrica de xocolata per mirar d’esbrinar què pot haver passat? És que hi ha, a més, una altra cosa més greu. També he perdut la memòria i crec que els dos fets estan relacionats. Imagina’t que arribi la primavera i jo no pugui florir perquè no recordo com he de fer les flors o que arribi els temps de les castanyes i jo no en doni cap perquè m’he tornat amnèsic! Seria terrible per mi! Podràs ajudar-me?&lt;br /&gt;- Tranquil. No t’amoïnis. T’ajudaré. Ara mateix vaig cap a la fàbrica.&lt;br /&gt;En David es va dirigir ràpidament cap a la fàbrica de xocolata i en arribar va veure com uns operaris endreçaven unes ampolles de xocolata desfeta. El que semblava manar més es va quedar mirant en David i caminant cap a ell li va preguntar:&lt;br /&gt;- Ep noi! Busques alguna cosa?&lt;br /&gt;- Bona tarda. – va començar dient en David, molt educat. – Doncs de fet no sé el què busco. Però he vingut fins aquí per demanar-los ajuda. Podria ser que darrerament haguessin perdut alguna partida de xocolata?&lt;br /&gt;- Doncs ara que ho dius sí! Bé, de fet no n’hem perdut de xocolata. Jo més aviat diria que ens n’han robat!&lt;br /&gt;- Robat? I saben de qui es tracta?&lt;br /&gt;- Ni molt menys. És tot un misteri. De fet creiem que ens l’han robada però no podem demostrar-ho. Les portes eren tancades i no les van forçar pas. L’únic lloc per on podien haver entrat els lladres eren unes finestres que ens vam deixar obertes, però eren a massa distància del terra com perquè s’hi pogués colar ningú a no ser que hi entrés volant.&lt;br /&gt;- Volant?- va repetir en David.&lt;br /&gt;- Si. Je, je... ja sé que no és possible, però no se’ns acut cap altra possibilitat.- Va riure, el cap dels operaris.- Bé nano, ara he de tornar a la feina, espero haver-te aclarit alguna cosa.&lt;br /&gt;- Sí gràcies, m’ha ajudat molt- va respondre en David.&lt;br /&gt;Entrar a la fàbrica volant.... es repetia per ell mateix.&lt;br /&gt;Sortint de la fàbrica, en David va sentir una veu, que venia de sobre seu:&lt;br /&gt;- Sht, sht!- algú el va cridar.&lt;br /&gt;En David va mirar enlaire i va veure una òliba que l’observava amb els ulls mig clucs perquè era la seva hora de son.&lt;br /&gt;- Jo sé qui va robar la xocolata- va dir-li l’òliba – van ser uns falciots molt carallots.&lt;br /&gt;- Falciots? – en David anava lligant caps.&lt;br /&gt;- Si, si, falciots – va continuar explicant l’òliba – van venir-ne uns quants no fa gaires dies. Estaven perduts. Havien oblidat el rumb i no recordaven com tornar a casa. Van aturar-se una nit al meu costat per preguntar-me si sabia cap on havien d’anar. Fixa’t! Com si jo sabés quin rumb han de seguir! Si han perdut la memòria que la busquin! Però el cas és que els vaig veure entrant a la fàbrica a mitja nit. Ho recordo perquè vaig tenir una nit freda i molt poc distreta. L’única cosa remarcable van ser els falciots. Lladregots! Van sortir corrents, com si no els hagués vist ningú. Però jo els vaig veure. I duien els becs i les potes ben plens de xocolata!&lt;br /&gt;- Moltes gràcies senyora òliba! – va dir-li en David que ja començava a lligar caps – M’ha ajudat molt.&lt;br /&gt;- De res, noi, de res – li va respondre l’òliba, que cada vegada tenia els ulls més tancats. – M’agrada poder ajudar a la gent. Amb aquest hivern tan fred ja no hi passa ningú per aquests paratges i tot és tan avorrit...&lt;br /&gt;- Doncs ja miraré de passar-hi jo, de tant en tant, ni que només sigui per saludar-la!&lt;br /&gt;- Estaré encantada. Ara vaig a descansar, que ja em pesen els ulls. A reveure. – l’òliba va acomiadar-se d’en David mentre el son la venia a buscar.&lt;br /&gt;En David va acabar la tarda a la biblioteca. Havia d’assegurar-se d’un parell de coses abans de tenir la teoria del tot estructurada i poder-la explicar als del Bosc Amagat.&lt;br /&gt;L’endemà al matí ben d’hora en David ja estava davant del castanyer desmemoriat de xocolata.&lt;br /&gt;- Amics, em penso que ja sé què ha passat.- va començar a explicar en David – L’esbart de falciots que van marxar fa dos dies i que havien estat hostatjats a les branques del castanyer havien passat primer per la fàbrica vella de xocolata. S’hi van estar només una nit, segons em va explicar la senyora òliba, però va ser suficient perquè recuperessin forces amb una bona xocolatada. Duien molts dies sense un rumb fix i venien afamats. Es veu que van entrar de nit, per una finestra que es van deixar oberta. Van colar-se dins la fàbrica i van cruspir-se una bona olla de xocolata acabada de fer. Van sortir corrents de la fàbrica i van volar cap al Bosc Amagat, on sabien que era difícil de trobar-los, cas que algú els busqués. Van posar-se sobre les teves branques i com que duien les potes plenes de xocolata et vas quedar ben cobert. No te n’has adonat fins avui, quan han marxat i han deixat les branques al descobert.&lt;br /&gt;- Vaja! – un reguitzell de sospirs i admiracions sortien de les fulles de diversos arbres.&lt;br /&gt;- Però llavors.... per què he perdut la memòria? És la xocolata qui me la fet perdre?- va preguntar el castanyer, atabalat.&lt;br /&gt;- Pel què fa a la teva memòria, no t’amoïnis, et tornarà. Ahir a la tarda vaig ser a la biblioteca. Recordava que fa uns anys vaig llegir en un llibre que els arbres són un dels éssers vius amb més memòria del planeta. L’emmagatzemen a la seva saba i si som capaços d’extreure-la de l’escorça podem agafar-la. I això és exactament el què van fer els falciots. Ells no recordaven com tornar cap a casa, el camí que havien de seguir els havia marxat de la memòria. L’única manera de trobar el rumb era.... recuperant la memòria! Van xuclar-te’n una mica cada dia durant les setmanes que van ser sobre teu i en quant van recordar el camí van marxar.&lt;br /&gt;- M’estàs dient que una colla de falciots m’han robat la memòria?! – el jove castanyer no sabia si estava enfadat o al·lucinat.&lt;br /&gt;- Em temo molt que sí. – va assentir en David. – Però no t’has de preocupar de res. En quan torni el bon temps la teva saba tornarà a circular amb més força i generaràs memòria immediatament. Abans que ho necessitis ja hauràs recordat com es fan les castanyes.&lt;br /&gt;I pel què fa a la xocolata que et cobreix encara has de patir menys. Ara mateix truco a uns quants amics que estaran encantats de menjar-se-la!&lt;br /&gt;El jove castanyer i el vell roure van agrair-li a en David l’ajuda prestada i li van dir que aquell bosc seria casa seva sempre que el necessités.&lt;br /&gt;I vet aquí un gat, enroscat,&lt;br /&gt;i vet aquí un gos, mimós,&lt;br /&gt;que fins que no llegiu la propera història, el conte no estarà acabat.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt; &lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-2338442644087998800?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/2338442644087998800/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/en-david-i-el-castanyer-de-xocolata.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/2338442644087998800'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/2338442644087998800'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/en-david-i-el-castanyer-de-xocolata.html' title='En David i el castanyer de xocolata'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-627896067284174725</id><published>2008-12-20T13:01:00.000-08:00</published><updated>2008-12-21T12:04:01.335-08:00</updated><title type='text'>La tribu de los Hombres Asustados</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Érase una vez, muy lejos de aquí, vivía la tribu de los Hombres Asustados. El jefe de la tribu era el Doctor Oren Osem. De él se decía que era el hombre menos asustado de todo el pueblo y, a la vez, o quizá por ello, el más sabio. Era admirado por hombres y sobretodo por las mujeres. Pero aunque hubiera podido amar a cualquiera de las de la tribu, eligió amar a la más blanca. Y a pesar de que algunos nunca lo entendieron, su decisión fue siempre irrevocable. Su amor pertenecía a la Luna, a quien adoraba a solas cada noche.&lt;br /&gt;La misión del jefe de la tribu era recibir en su cabaña, en la copa del árbol más alto, a los Hombres Asustados que lo visitaban y tratar de infundirles valor y coraje para tomar sus propias decisiones. Pero, sobre todo, ayudarles a creer en ellos mismos.&lt;br /&gt;Por esta razón, la tribu de los Hombres Asustados era variable. Llegaban a ella hombres y mujeres de otras tribus cuando el miedo no les dejaba avanzar y vivían allí hasta que eran capaces de seguir su camino de nuevo.&lt;br /&gt;Este fue el caso, por ejemplo, del hijo de la Rubia, la sacerdotisa de la tribu de la Sierra Norte. Por ser el hijo de la sacerdotisa debía casarse con la hija del jefe de su tribu. Pero él se enamoró de otra chica y no quiso renunciar a ella. Por eso una noche partieron los dos juntos al pueblo de los Hombres Asustados. Hablaron con el Doctor Oren Osem y éste les hizo creer más aún en su amor y finalmente pudieron volver a su tribu y ser aceptados.&lt;br /&gt;En la tribu de los Hombres Asustados hacía un par de años había llegado un hombre y todavía vivía allí. Pasaba muchas horas hablando con el Doctor y era el único que comprendía su amor por la blanca Luna. El Doctor estaba a su lado y le animaba mientras esperaba que llegara su momento. Mientras tanto, a este hombre, al que llamaron Hombre Rubio, y que tenía una curiosa forma de caminar, le fueron apareciendo amigos, a los que en seguida llamó hermanos, pues tenía el corazón miedoso, pero muy grande. Así, compartió muchos días con Pelo Bosque. De él decían que tenía dos caras: serio, responsable y tierno de día y un poco más loco de noche, cuando decían que le veían bailar solo en su alcoba. Pelo Bosque era un ser entrañable que sin duda alegraba la vida a los habitantes del pueblo. Como a otros tantos, le asustaba estar solo y por esa razón no se marchaba.&lt;br /&gt;Hombre Rubio también se hizo hermano del hijo de la Rubia, a quien conoció antes de que regresaran a su pueblo, y de la familia Lorien. Los Lorien eran un hombre y una mujer que parecían elfos, pues eran bajitos y tenían grandes orejas y pies, y que esperaban su primer hijo. Con ellos tejió una gran amistad que perduraría a pesar de la distancia. A los Lorien les asustaba un poco su aspecto, sobretodo por las orejas puntiagudas. Pero el Doctor Oren Osem les recomendó que no volvieran a cortarse el pelo y al cabo de un tiempo, sus enormes melenas disimulaban sus orejas y ya no volvieron a sentirse observados.&lt;br /&gt;Hombre Rubio estaba a gusto y se sentía seguro en ese pueblo. Conocía el lugar y a su gente y creía que se sentía plenamente feliz.&lt;br /&gt;Hasta que un buen día aterrizó en el pueblo una mujer. Llegó sola, pero la seguían algunos gatos y un perro blanco. Hombre Rubio se fijó en ella: era bastante pequeña y la llamó Pies Pequeños.&lt;br /&gt;Poco tardaron en aparecérseles cosquillas en el estómago. Los dos habían llegado a la tribu asustados y para perder el miedo se les había aparecido el mejor de los antídotos. Ese que siempre llega de noche y se cuela por la ventana.&lt;br /&gt;Antes que ellos mismos, el Doctor se dio cuenta de que se amaban.&lt;br /&gt;El Doctor había hablado en muchas ocasiones con Hombre Rubio, pero éste seguía asustado. Tal vez ahora más que antes.&lt;br /&gt;Pies Pequeños, en cambio, tuvo que mantener pocas conversaciones con el Doctor Oren Osem: Hombre Rubio la hacía feliz y ya no estaba asustada. Él le presentó a toda la gente del pueblo y así vivieron felices durante un maravilloso tiempo. Hasta que un día, el Doctor le recordó a Pies Pequeños que si ya no estaba asustada pronto debería marcharse.&lt;br /&gt;Hombre Rubio no se veía capaz de seguir a Pies Pequeños y formar su hogar pues él todavía se sentía asustado.&lt;br /&gt;Pensó que lo mejor que podía hacer era dejarla marchar, no retenerla más. En la tribu vivían más mujeres, asustadas como él, de quien podría enamorarse.&lt;br /&gt;No recordó en ese momento que enamorarse no se elige. Ni se acordó entonces de cómo ella solía mirarle cuando él le cogía la cara con sus manos, cuando se replegaban todas las noches bajo su misma sábana.&lt;br /&gt;Ingenuo, pensó que así le mirarían siempre.&lt;br /&gt;Así que llegó el día en que ella tuvo que marcharse.&lt;br /&gt;Hombre Rubio no se fue con ella. La vio alejarse con pasos pequeños, seguida por algunos gatos y un perro blanco. Pero no tuvo valor para seguirla.&lt;br /&gt;No obstante…. Cuenta la leyenda que al cabo de dos días escasos, Hombre Rubio partió a buscar a Pies Pequeños porque sintió que nada le asustaba más que vivir sin ella.&lt;br /&gt;Y dicen también las lenguas sabias que tuvieron tres niñas, todas ellas rubias, con los pies pequeños y una manera de andar un tanto peculiar…&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-627896067284174725?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/feeds/627896067284174725/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/la-tribu-de-los-hombres-asustados.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/627896067284174725'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/627896067284174725'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/la-tribu-de-los-hombres-asustados.html' title='La tribu de los Hombres Asustados'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8273466205485526563.post-7003576197381985253</id><published>2008-12-20T12:59:00.000-08:00</published><updated>2008-12-20T13:01:40.716-08:00</updated><title type='text'>Una novia para Adrián</title><content type='html'>UNA NOVIA PARA ADRIÁN de B. Zache&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;_ Qué elegante vaz!&lt;br /&gt;Oí por primera vez esas tres palabras mientras paseaba una tarde por el paseo marítimo de A Coruña, un viernes de septiembre, recién salido de trabajar. No conocía a nadie allí, salvo al delegado de la zona norte, a quien acababa de abandonar hacía ya rato en un restaurante del centro, por lo que deduje que esas tres palabras no iban dirigidas a mí.&lt;br /&gt;_ Qué elegante vaz!&lt;br /&gt;De nuevo volví a oírlas. En mi nuevo trabajo me dedicaba a viajar por todas las provincias del estado, para conocer la situación en que se encontraban las distintas delegaciones. Después de hacer las visitas pertinentes habíamos comido en un lugar típico y me habían dejado libre para volver a casa. Pero faltaban unas horas para que saliera mi avión por lo que me dispuse a dar un paseo por el puerto, para empaparme del mar que mi novia tanto adora y que yo tan lejos tengo. Y no esperaba hablar con nadie.&lt;br /&gt;_ Que qué elegante vaz!!&lt;br /&gt;Tuve que girarme. Tenían que ir dirigidas a mí o sino al menos debía cerciorarme de ello. Entonces lo vi. Con su chándal y sus zapatillas deportivas y con una sonrisa que me dedicaba solamente por haberme girado. Le correspondí con otra sonrisa.&lt;br /&gt;_ Muchas gracias, hombre. _ Le hablé como si nos conociéramos de toda la vida.&lt;br /&gt;_ Dónde vaz tan elegante?&lt;br /&gt;_ Pues vengo de trabajar. Pero la verdad es que es un poco pesado ir con traje y corbata. Es más cómodo lo que tú llevas. Si yo pudiera… Si me dejaran…&lt;br /&gt;_ A mí en el trabajo me dejan ir como quiera.&lt;br /&gt;_ Ah, pues tienes suerte. Y de qué trabajas?&lt;br /&gt;Presentía que la conversación iba a ser larga pero el tiempo se me hacía cómodo y parecía que se había puesto de mi lado.&lt;br /&gt;_ Decoramos botellas. Mira, te explico cómo se hace: coges la botella vacía y la limpias. Después coges arena gris… _ Hizo una pequeña mueca con la boca y miró hacia el cielo, mientras ladeaba la cabeza. Parecía talmente que lo que iba a decir conllevaba serias dificultades para ser entendido.&lt;br /&gt;_ Bueno, la arena no es que sea gris. Primero la tiñes y la haces más pequeña… Bueno, es complicado, déjalo. Luego la mezclas con cola blanca y con esa mezcla pintas toda la botella. Luego recortamos trozos bonitos de servilletas de papel, de ésas decoradas con flores o animales y las vamos pegando con la misma cola blanca a la botella. Al final salen unas botellas decoradas que están bastante bien. Y claro, para decorar botellas no hace falta ir con corbata ni con traje.&lt;br /&gt;_ No, claro. Pero todo eso que te ahorras. Créeme.&lt;br /&gt;_ Pues a mí me gustaría llevarlo más a menudo. En realidad, sólo lo he llevado un par de veces: en el entierro de mi tío abuelo y cuando fuimos a firmar unos papeles a casa del señor notario. Nunca más. Mi madre no me deja ponerlo. Y yo quiero ponérmelo porque estoy más guapo.&lt;br /&gt;Me sonrió. Honestamente, sin modestia ni vergüenza. Y sus ojos rasgados se le hicieron más pequeños. Y hasta creo que levantó un poco la barbilla, de cara al mar, con el viento de cara.&lt;br /&gt;_ Mi madre me escoge la ropa porque tengo síndrome de Down. Si no podría escogérmela yo, como haces tú. Pero yo no puedo hacerlo.&lt;br /&gt;Me contaba ésas, sus cosas, sin ningún prejuicio ni complejo. Eso me alegró. Y también me sorprendió. Pero me estaba relajando, abandonando a las historias de mi nuevo amigo de puerto.&lt;br /&gt;_ Oye, por cierto, cómo te llamas? _ Me atreví a preguntarle.&lt;br /&gt;_ Me llamo Adrián. Y tú?&lt;br /&gt;_ Oscar. Yo me llamo Oscar. Encantado de conocerte Adrián. _ Le ofrecí mi mano y la estrechó con fuerza, agradecido, mirándome de pleno a los ojos.&lt;br /&gt;_ Y cuántos años tienes? _ Me preguntó. _ Yo tengo 28, pero dentro de 4 meses ya cumplo los 29.&lt;br /&gt;_ Yo dentro de dos meses cumpliré 35. Fíjate si soy mayor.&lt;br /&gt;_ Hombre, pues no eres tan joven, no. _ Respondió Adrián sin pudor alguno.&lt;br /&gt;_ Vaya, gracias!_ Le sonreí.&lt;br /&gt;_ Bueno perdona, no te ofendas. Lo he dicho porque tienes algunas entradas. Yo tengo mucho pelo. Mira, lo ves? _ Bajó la cabeza y me la acercó casi un poco demasiado para que pudiera cerciorarme de que, ciertamente, tenía un cabello abundante. _ Mi madre dice que si el dinero que tenemos en la cuenta corriente creciera tan aprisa como mi cabello, de otra manera nos irían las cosas. Cada noche me peina y cada mañana, antes de salir de casa, me pone colonia en el pelo y me hace la raya en este lado. _ Se señaló el lado en el que tenía la marca de la siembra.&lt;br /&gt;Le sonreí. Empecé a observarle con más detenimiento. Ciertamente llevaba el pelo perfectamente peinado y petrificado por la colonia. Me recordó a un compañero de clase de primaria, al que cada día su madre peinaba de la misma forma. Esa colonia tenía tanto olor que lograba perfumar toda la clase. Y decir perfumar es un decir, porque a mí me daban náuseas y tenía que sentarme cerca de la ventana. No soportaba ese olor, como tampoco lo soportaba a él, a quien le caían unos grandes, largos y soberbios mocos verdes de su sucia nariz. Tampoco me gustaban sus pantalones de pana roídos por la parte trasera y llenos de parches, ni sus coderas en los jerséis de lana feos y grandes. No me gustaba nada de ese niño. Y mucho menos su olor. Por siempre he aborrecido esa colonia que se vende por litros y con la que algunos todavía se atreven a salir a la calle.&lt;br /&gt;Traumas de la infancia, le digo yo.&lt;br /&gt;Pero lo cierto es que Adrián no olía. O si olía no lo hacía mal.&lt;br /&gt;_ A mí me gusta ir bien peinado y bien vestido. Hay que salir a la calle decentemente, no como un “cualquiera”. _ Adrián seguía hablándome amén de mis reflexiones.&lt;br /&gt;_ Tienes toda la razón, Adrián. Oye, me parece que tienes unas reflexiones muy juiciosas. Llevas mucha razón.&lt;br /&gt;_ Mi madre me enseña todas estas cosas. Me enseña a hablar bien y a decir palabras elegantes. Y me enseña a ir bien peinado y limpio. Eso es fundamental. Si no nos cuidamos un poco a nosotros mismos, cómo podemos cuidar a los demás?&lt;br /&gt;Me parecía que estaba hablando con una persona con un coeficiente intelectual como la media. Pensé que atinaba más que muchos de los que consideramos normales.&lt;br /&gt;_ Además… sino voy limpio y guapo… las chicas no se fijarán en mi. Y yo quiero encontrar novia!&lt;br /&gt;Me miró de soslayo mientras le lanzaba una risa al mar. Éste se la devolvió. Se conocían de hacía años.&lt;br /&gt;_Tú tienes novia? Cómo se llama? _ Me preguntó sin reparos.&lt;br /&gt;_ Si. Tengo novia. Se llama Berta.&lt;br /&gt;_ Qué suerte. Y vivís juntos?&lt;br /&gt;_ Pues no. Porque yo vivo en Madrid y ella vive en Barcelona.&lt;br /&gt;_ Vaya!_ Adrián contrajo las facciones, endureciendo su rostro._ Pues debe ser duro estar lejos de ella.&lt;br /&gt;_ Si. Es muy duro. Pero esperamos que pronto se termine esta situación y podamos irnos a vivir juntos.&lt;br /&gt;_ Y dónde vais a vivir? En Madrid o en Barcelona? _ Me preguntó sin remilgos lo que mis amigos no se atrevían a preguntarme.&lt;br /&gt;_ Pues no lo sé, Adrián. Porque los dos tenemos el trabajo en nuestras respectivas ciudades y las familias… Aparte que piensa que es complicado dar el paso cuando no estás seguro de si…&lt;br /&gt;Me encontré de pronto contándole mi vida a ese chico que hacía unos minutos acababa de conocer. Cosas que a veces ni yo mismo me contaba. Pero me sentía a gusto. Sentía que su conversación era un regalo. Que conocerle me estaba haciendo un poquito más sabio y que aprendía más de él que él de mí.&lt;br /&gt;_ Pues yo viviría en Barcelona. Por el mar. _ Me parecía oír a mi novia. _ Porque en Madrid no sabéis vivir. Mi madre me lo dice siempre. Vais corriendo a todas partes y siempre cogéis el coche. No tenéis un paseo como este para pasear. Y esto hace falta. Yo, por ejemplo, cuando me enfado con mi madre, que es pocas veces, pero alguna vez nos enfadamos, o cuando quiero pensar, vengo hasta aquí y solo con mirar el mar las cosas se ven de otra manera. Le cuento mis cosas al mar y parece que después me siento mejor. Él sabe cuánto me gustaría tener una novia, por ejemplo.&lt;br /&gt;_ Todo llegará, ya lo verás. _ Le dije para animarlo.&lt;br /&gt;_ Bueno, eso dicen, pero de momento no llega. Solamente conozco chicas en el trabajo y allí todas son como yo, con síndrome de Down. Y a mí me gustan las chicas normales. Pero las chicas normales no se fijan en mí. Me esquivan. Tu novia es normal verdad?&lt;br /&gt;_ Sí, es normal.&lt;br /&gt;_ Ajá, ves? Tú puedes tener una novia normal, pero yo no. Y no te creas que sea fácil estar sin novia. Yo por las noches me toco, sabes?&lt;br /&gt;_ Ah. Bueno, eso no es malo.&lt;br /&gt;_ No, no es malo, ya lo sé. Lo hago cada día. Todos los días, cuando me voy a la cama. Pero luego rezo un Padre Nuestro, eh? _ Dijo esto último con voz más alta, para subrayarlo por si acaso en algún momento yo lo había dudado. Se sacó de debajo la camiseta una cadena de oro con una gran cruz que dejaba constancia de su fe católica.&lt;br /&gt;_ Yo quiero tener una novia para que me agarre fuerte del culo._ Me soltó semejante desfachatez como si fuera el motivo fundamental de toda relación pero en su boca parecía lo más dulce del mundo y por un momento dudé de si realmente yo había deseado en algún punto de mi vida tener novia por lo mismo.&lt;br /&gt;_ Si tienes novia te tocará el culo y también te dará besos, y caricias, y hablaréis, y haréis cosas juntos… _ Le solté el discursito típico de los padres como si ya me hubiera hecho mayor y hubiera olvidado que lo mejor de las novias es que te agarren el culo.&lt;br /&gt;_ Una vez _ seguía contando Adrián sin hacer caso de mis anodinas palabras _ una chica me tocó el culo. Era una chica normal, como la tuya. Pasó por mi lado y me rozó el culo. No le dije nada porque iba con su novio, pero yo creo que le gusté.&lt;br /&gt;_ Pero te miró?&lt;br /&gt;_ No.&lt;br /&gt;_ Te dijo algo?&lt;br /&gt;_ No.&lt;br /&gt;_ Pues entonces tal vez fuera un roce involuntario. Pasaría por tu lado demasiado cerca y te rozaría sin querer. Piensa que teniendo el novio al lado no es muy sensato tocarle el culo a otro.&lt;br /&gt;_ Pues yo creo que se fijó en mí. Y ella me gustó. Y quiero que sea mi novia. Pero no la vi bien y por eso desde entonces les toco el culo a todas las chicas que se le parecen. Sé que si es ella me reconocerá y nos haremos novios.&lt;br /&gt;_ Adrián! Les tocas el culo a todas las chicas? Pero hombre..!&lt;br /&gt;_ Pero sólo es un poco.&lt;br /&gt;No pude por menos que reírme y pensar en todas las gallegas que sufrían el mini acoso de Adrián.&lt;br /&gt;_ Bueno Oscar. Debo irme. A las siete empiezan “Las aventuras de Wing y Bubu” en el canal 23 y tengo que verlas. Es una serie de dibujos que veo todos los días. No me pierdo una desde hace ocho meses. Luego, a las siete y veinticinco empiezan “Dragones de metal”, otra serie de dibujos en el canal 6. Las veo todas. Hasta que mi madre me mete en la ducha. Ceno, me toco, rezo y me acuesto.&lt;br /&gt;_ Pues nada Adrián. Me alegra haberte conocido. Espero que encuentres novia pronto. Yo le daré recuerdos de tu parte a la mía.&lt;br /&gt;_ Si? Le darás recuerdos? Vale. Bueno, me marcho. Si llego tarde me pierdo la canción con que empiezan y me gusta cantarla en alto para que me escuche mi madre. Dice que canto muy bien. Tengo buena voz.&lt;br /&gt;_ Perfecto, pues no te demores. Ve a ver tu serie. Suerte.&lt;br /&gt;_ Adiós Oscar.&lt;br /&gt;Nos estrechamos la mano y se alejó. Me fijé entonces en sus pies. Pequeños para su envergadura. Se alejaban guiando y llevando a su dueño, con pasos pequeños y rápidos.&lt;br /&gt;Me quedé solo entonces, hablando conmigo mismo, hablando con el mar, que no me contestaba. Pensé si estaría enfadado por querer separarlo de una de sus más fervientes admiradoras: Berta. &lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Pero mi psique&lt;/span&gt; era demasiado terrenal como para permitirme el lujo de hablar con el mar y más aún de esperar que me contestara.&lt;br /&gt;Pero sí es cierto que me sentía más ancho. Respiraba mejor. Y mirando a Adrián alejarse deprisa, como un puntito entre la multitud, me sentí relajado y en paz.&lt;br /&gt;Deshice el camino antes andado para encaminarme hacia el aeropuerto. Esperaba el avión que me llevaría no a mi casa material pero sí a mi casa emocional. A esa Barcelona que se disputaba conmigo el corazón de mi novia y que por el momento no aflojaba. Pensé que lo primero que haría cuando llegara a la ciudad condal sería cogerla de la mano y llevarla a ver el mar. Para ver si éste hacía las paces conmigo y se dignaba a contestarme en mis días de reflexión.&lt;br /&gt;Pero lo pensé mejor. En honor a Adrián lo primero que haría al llegar a Barcelona sería tocarle el culo a mi novia. Con perdón.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8273466205485526563-7003576197381985253?l=elscontesdelaberta.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/7003576197381985253'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8273466205485526563/posts/default/7003576197381985253'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://elscontesdelaberta.blogspot.com/2008/12/una-novia-para-adrin.html' title='Una novia para Adrián'/><author><name>Berta</name><uri>http://www.blogger.com/profile/07213414817906337270</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author></entry></feed>
